dijous, 17 d’octubre de 2013

Divendres, 15 d'octubre de 2010



Com que sóc un noctàmbul, passada la mitjanit encara miro la tele. Enganxo, ja començat, el reportatge “Thank you, Mr. President”, que repassa la trajectòria de la veterana periodista Helen Thomas. Thomas va assistir durant cinc dècades a les rodes de premsa de la Casa Blanca, i va tenir el privilegi de formular les seves directes i punyents preguntes a deu presidents dels Estats Units d’Amèrica -de John Fitzgerald Kennedy a Barack Obama- fins que es va retirar el juny d’enguany. Hi veig una periodista valenta, exigent, dura i a voltes desagradable, que posa en entredit sovint els compareixents a les rodes de premsa. Una mostra: Dana Perino, secretària de premsa de George W. Bush, retreu a Helen Thomas que hagi afirmat que l’exèrcit nord-americà ataca civils a l’Iraq. I es desencadena el següent diàleg:
“-Helen, considero molt poc afortunat que utilitzis el teu lloc en primera fila, atorgat pels teus companys, per fer aquestes declaracions. És un honor i un privilegi estar en la sala de premsa i suggerir que els Estats Units estan matant gent innocent és simplement ridícul i molt ofensiu.
-Saps quants han mort des del començament d’aquesta guerra?
-Quants? Estem lluitant contra l’enemic, Helen. Fins a l’extrem que, quan ha mort algun civil iraquià, sempre hem expressat les nostres disculpes.
-Oh, vaja. Les disculpes no tornen la vida.”
Uns anys abans, Helen Thomas ja havia tingut unes paraules amb el president George W. Bush:
“-Perquè es nega a respectar la separació entre Església i Estat? Sap que la combinació de religió i govern, durant segles, ha estat causa de matances? Al nostre país li ha vingut molt bé que hi hagués aquesta separació. Perquè la vol trencar?
-Helen, respecto fermament la separació entre Església i Estat…
-Bé, si ho fes, no tindria un ofici religiós a la Casa Blanca.
-No he pogut acabar la resposta, amb el degut respecte. No crec que es violi la separació entre Església i Estat. I crec que això farà d’Estats Units un lloc millor.
-Vostè és un funcionari laic.
-És cert. Sóc un funcionari laic.”
Però el millor del reportatge és el final, en què Thomas afirma:
“-Crec que és el nostre deure intentar descobrir què passa entre bastidors, i què li passa pel cap a un president perquè faci cert tipus de coses. Perquè (Bush) va envair Iraq? A dia d’avui no tenim una resposta. No es pot tenir una democràcia si el poble no està informat. 
No tinc por dels presidents. Potser és perquè veig el seu ascens des que estan demanant que els votin. Són éssers humans com tothom, i considero que són molt humans. Crec que és vital que se’ls posi al seu lloc, són com qualsevol de nosaltres. Durant la campanya, els presidents sempre prometen que tindran una administració oberta, que t’informaran de tot. Però en el moment que arriben a la Casa Blanca, la informació passa a ser el seu domini privat. En la meva opinió, sempre hauries de formular la pregunta que estigui al teu cap. Has de ser una mica atrevida. Pot ser que provoquis la ira dels que manen, però què importa? Si no fem les preguntes, ningú les respondrà.” 
Helen Thomas es va jubilar anticipadament, el juny d’aquest any, per unes polèmiques declaracions en què afirmava que allò que havien de fer els jueus de Palestina era tornar als països d’on havien vingut, això és, Alemanya, Polònia, Ucraïna o els Estats Units. Estava a punt de complir noranta anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada