Diumenge, 3 d'octubre de 2010

La boira del Delta és domèstica, càlida, de joguina. Difumina lleument els perfils d’arbres i masos, aigualeix la llum del sol, adorm els arrossars.

Deixo el cotxe al pàrquing del Mas de la Cuixota. Observo que els matxeros[1] guarneixen els cavalls. Ens hi acostem, pugem les nenes al braç i acaricien els equins. Passem a l’esplanada on s’ha de dur a terme la vintena Festa de la Sega de l’Arròs. Conec la Clara, de la Llibreria la Gavina d’Amposta, i sa neboda Raquel. Han parat la tauleta amb els llibres al costat d’un aparcament de bicicletes. Saludo el Lluís Garcia, que porta el tràfec habitual de cada Festa de la Sega. Em detalla el programa d’actes. Arriba l’ampostina Blanca, a qui no veia des que es va fugar a la nova otegé de Cambrils. Em confessa que ens troba molt a faltar, en especial al Lluís i a mi. Perquè serà… Es presenta l’Ernest, de l’Ampolla, amb qui vaig treballar a Tortosa. Estic molt content de reveure’l, molt, perquè recordo els bons, feliços i disbauxats temps de la Delegació del Govern.

Arriben cavalls, matxeros i carros. A darrere, la xaranga Suc d’anguila i Guardet, lo cantador. En un petit arrossar al costat de l’esplanada, comença la sega a l’antiga. Els segadors porten barrets per protegir-se del sol –la boira s’ha esfumat-, pantalons amplots i la falç al puny. Sense pressa i sense pausa, converteixen una mar d’espigues torrades i vinclades en una bassa clapejada de garbes. Les garbes, les porten a l’esplanada, on separen el gra de la palla amb l’ajuda d’un trill, el qual estira un cavall. És la tradicional batuda a potes. La xaranga Suc d’anguila i Guardet amenitzen festa i feina amb la jota de les Terres de l’Ebre. Unes dones de Deltebre, abillades amb espardenyes, faldilles llargues, davantals i xals, ballen la jota. Se’m fa mig nus a la gola. Abans de presentar el llibre, m’entrevisten per a Teveon.

Presentem Esmorzars de l’Ebre a peu dret, a l’ombra d’unes palmeres. Som el Lluís Garcia, un servidor, els músics i les dones joteres. Un bon equip. Després de la presentació, me’n vaig al costat de la Clara, on signo llibres. Mentrestant, la Maria Alba i les xiquetes pugen a un carro i les porten a passeig. L’Ernest, sempre pendent del protocol, em porta una cervesa fresca. Li ho agraeixo, perquè entre la xerrera i la calor se m’ha assecat la gola.

Les xiquetes em reclamen. Volen pujar a una bicicleta d’aquestes que porten un tendal a sobre, com els cotxes dels Picapedra. Som-hi, doncs. La Maria Alba i jo a darrere, pedalant, i l’Aina i la Joana a davant, en una mena de cistella, contemplant el paisatge deltaic. Voregem una estona la llacuna de l’Encanyissada, les mates del fonoll que grogueja, els canals cabalosos on es reflecteix la nuvolada. Quan ens en cansem, girem cua. Anem a dinar.

A la tarda, ens aviem a la platja de l’Aluet. Em trec la roba i quedo en calçotets. Entro a poc a poc a l’aigua, m’habituo gradualment a la frescor de la mar. A la sorra, mentrestant, la Joana i l’Aina juguen amb la galleda i les pales. Jo em capbusso, nedo una mica, em deixo endur per les onades, passejo amb l’aigua fins més amunt de la cintura. Si passa algú, que no crec que passi, que pensi que porto banyador. 

A llevant, el cel està tapadot. A ponent, els núvols esmorteeixen la llum del sol. La tarda és dolça, en aquesta llarga i verge platja del Delta de l’Ebre. No me n’hi mouria.

---

[1] Homes que menen el matxos, o cavalls.