Dimecres, 6 d'octubre de 2010

Sóc al parc infantil que hi ha entre el carrer de Poboleda i de Tivissa. Fa un sol que pica. L’aire és tan fluix que a vegades ha de parar per recuperar forces i tornar a bufar. Assegut en un banc, controlo les nenes. Aquest parc no m’agrada gaire, perquè pel costat hi passa una carretera molt transitada –l’avinguda de Castellvell-, però li vaig prometre a l’Aina que hi vindríem. Aquí he de fer vista d’alfil: controlar a cadascuna amb un ull diferent, amb una diagonal diferent. He de vigilar perquè no s’escapoleixin del meu camp visual, i també que no se m’entregiri la vista.

Sona el telèfon. És el Kantinu de Súria. Em pregunta si no he rebut cap foto al mòbil. Li contesto que, tot i que vaig canviar de mòbil a finals d’estiu, el model és tan justet que no pot rebre fotos. Per un moment penso ja està, ja has tornat a fotre la pota, ara el Kantinu et dirà: “Nachete, no t’he preguntat si tens o no tens mòbil nou, t’he preguntat si has rebut cap foto!” Però no. Em comunica que ahir la Mari va donar a llum.

Així que el Raül ja té el germanet. Li demano que com se troba la Mari. Respon que una mica adolorida. Acte seguit, pregunto quin nom li posen. Jaume, contesta el Kantinu. Bona elecció. Es dirà igual que el Jaume Esquius, cosí del Kantinu, que va morir fa tres anys. El Jaume era periodista i guionista de televisió i ràdio, i havia treballat, entre altres, per a Miquel Calçada -Mikimoto-, Xavier Sardà, Toni Soler, Toni Albà o Llucià Ferrer. Jo hi vaig parlar pel casament de la Mireia –germana del Kantinu, coneguda a la família com la nena-, un any abans que ell morís. Recordo que li vaig preguntar, astorat per la suprema facilitat amb què bancs i caixes concedien crèdits, si aquells diners es podrien tornar mai. La seva resposta em va sorprendre: potser el que interessava no era que es tornessin a vint, trenta o quaranta anys vista, sinó que els deutors treballessin tota la vida per tornar-los. Ja m’havia informat el Kantinu que el Jaume era un paio molt intel·ligent i creatiu, agudíssim, però tenir-lo al costat empetitia els elogis que li pogués adreçar son cosí.

Tot i que gairebé no el coneixia, vaig homenatjar el Jaume a Oli en un llum, el meu primer llibre. L’últim monòleg del Joan de Cal Carrau comença així: “Somnis. Què seria la vida sense un somni que la faço endolcir?” Pràcticament les mateixes paraules que surten al musical Somnis, del mateix Jaume Esquius. Com el Jaume, el Carrau considera més important tenir un somni que no pas que s’acompleixi. El monòleg del Joan acaba així: “És bonic somiar.” 

Kantinu, Mari, m’agrada molt que es digui Jaume.