M’agrada l’assaig.
M’agrada, sobretot, en la seva vessant paisatgística. Xalo molt quan, a través
de la lectura, puc imaginar, construir, reconstruir un context físic. Quan
n’imagino les formes, els colors, els aromes o els sorolls. Per això m’agraden
Artur Bladé i Desumvila, Josep Pla, Joaquim Ruyra o Narcís Oller.
Descriure un paisatge em
resulta molt difícil. Molt. Per descriure’l,
l’he d’individualitzar. Fer-lo
diferent de tots els altres paisatges. Buscar adjectius concrets que puguin
casar amb allò que contemplo. No sóc partidari dels adjectius genèrics,
intercanviables, perquè són aplicables a tot en general i a res en particular.
Sóc incapaç de dir, simplement, que un paratge és fantàstic, meravellós o un
marc incomparable, perquè em dóna la sensació que estic prenent el pèl al
lector. Quan descric, m’esforço a assenyalar detalls i ambients que ajudin a
visualitzar allò que descric.
I quan, pel motiu que sigui, no puc dur a terme aquesta operació, entro
jo en escena. Llavors ja no és el paisatge, sinó jo en el paisatge. La qual
cosa, per cert, és una altra forma d’individualitzar-lo. Perquè serà descrit en
funció de les meves accions, les meves reaccions, els meus pensaments i els
meus sentiments. En aquest sentit, faig vindre l’aigua al meu molí, perquè no
existeix ningú –i si existeix, encara no el conec- que pugui expressar millor
que jo com em sento quan visito un lloc o altre. És això abusar, fer trampa amb
el jo? No pas. És el jo com a pla B.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada