dimecres, 2 d’octubre de 2013

Dissabte, 2 d'octubre de 2010

M’agrada l’assaig. M’agrada, sobretot, en la seva vessant paisatgística. Xalo molt quan, a través de la lectura, puc imaginar, construir, reconstruir un context físic. Quan n’imagino les formes, els colors, els aromes o els sorolls. Per això m’agraden Artur Bladé i Desumvila, Josep Pla, Joaquim Ruyra o Narcís Oller.  
Descriure un paisatge em resulta molt difícil. Molt. Per descriure’l, l’he d’individualitzar. Fer-lo diferent de tots els altres paisatges. Buscar adjectius concrets que puguin casar amb allò que contemplo. No sóc partidari dels adjectius genèrics, intercanviables, perquè són aplicables a tot en general i a res en particular. Sóc incapaç de dir, simplement, que un paratge és fantàstic, meravellós o un marc incomparable, perquè em dóna la sensació que estic prenent el pèl al lector. Quan descric, m’esforço a assenyalar detalls i ambients que ajudin a visualitzar allò que descric. 
I quan, pel motiu que sigui, no puc dur a terme aquesta operació, entro jo en escena. Llavors ja no és el paisatge, sinó jo en el paisatge. La qual cosa, per cert, és una altra forma d’individualitzar-lo. Perquè serà descrit en funció de les meves accions, les meves reaccions, els meus pensaments i els meus sentiments. En aquest sentit, faig vindre l’aigua al meu molí, perquè no existeix ningú –i si existeix, encara no el conec- que pugui expressar millor que jo com em sento quan visito un lloc o altre. És això abusar, fer trampa amb el jo? No pas. És el jo com a pla B.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada