Com no l’he descoberta
fins avui? Què he estat fent, la resta de la vida? Com he pogut viure, i
escriure, sense conèixer-la? Sempre em quedarà el consol que més val veure tard
Gilda, de King Vidor, que no veure-la
mai.
Gilda és de les millors pel·lícules que he vist. La trama no
decau en cap moment. Està molt ben escrita. Els números musicals són realment
bons, idonis. Pel que fa a la relació dels dos protagonistes masculins, Glenn
Ford i George Macready, té una doble lectura clarament homosexual. Hi ha actors
secundaris molt ben perfilats, com el cap de policia, els alemanys o l’inefable
oncle Pío. És cinema negre, político-militar i romàntic.
Al llarg de la
pel·lícula, els personatges contenen la tensió sexual com poden, però cap al
final el dic de contenció acaba cedint. Rita Hayworth interpreta la cançó Put the blame on mame –“Dóna’m la culpa a mi”-, es treu els guants
d’aquella manera que escandalitza i alhora encén el personal, i Glenn Ford la
reprèn, ja a soles, amb una escandalosa bufetada.
Ara bé, no és aquest el bocí més destacable del film. El moment
estel·lar, a parer meu, arriba després de l’intent d’assassinat de l’amo del
casino, el mateix George Macready. Tot pujant les escales, confessa a Glenn
Ford: “Quan un home es torna tan dèbil que accepta el suborn, ja és un
moribund”. L’amo, personatge de reputació més que dubtosa, sap bé què diu. Ho
entenem nosaltres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada