Dijous, 14 d'octubre de 2010

El Jordi Solé, de Caldes de Montbui, es pixava de riure cada cop que jo en deia o en feia una de les meves. “Mira que ets de poble!”, exclamava. Això era entre setmana, quan estudiàvem Polítiques a l’Autònoma. El cap de setmana, a Sarroca, un altre Jordi –el meu cosí Jordi- em deia que no semblava pas de poble, que semblava de ciutat. 

La veritat, ni m’importava llavors ni m’importa ara la meva adscripció rural o urbana. Considero que és una fotesa com una altra. M’encurioseix saber, això sí, quins són els mecanismes que porten a dues persones diferents a etiquetar una tercera persona de forma igualment diferent. 

L’Andreu Carranza, quan vam presentar Esmorzars de l’Ebre a Flix el maig d’aquest any, em va preguntar si em considerava representant d’una certa “literatura rural”. Jo li vaig contestar, seguint l’argumentació de Jesús Moncada a Cabòries estivals, que podia ser rural i també urbà, perquè visc i escric sobre la ciutat. Que, si em considerava rural, podia ser de secà, de plana i tossal, d’olivers, ametllers i cereal. I si em considerava urbà, podia ser de carrer, de barri i de capital comarcal. Podia ser urbà amb arrels rurals o rural urbanitzat. Això sense excloure la possibilitat que, en el futur, pogués tornar al meu poble: llavors seria rural urbanitzat retornat a la ruralia. 

No em feia fred ni calor, ja em podien penjar totes les etiquetes que se’ls acudissin, encara que fossin incompatibles entre si. I si això implicava ser tingut més en compte al cap i casal de la nostra literatura, millor. Respecte a aquesta reflexió, no m’estranyaria que l’Andreu hagués pensat: “Este és com l’auliver bord. Somia que l’esporguen mans de sabó moll!”