dijous, 31 d’octubre de 2013

Diumenge, 24 d'octubre de 2010



Com ja és tradició, em perdo per Deltebre. He de preguntar a dues persones diferents per trobar Los Bessons. M’hi esperen els rapitencs Pep Carcellé i Basilio Rodríguez i els caveros Manolo Garrido, José Manuel Chavarría i Baltasar Casanova. Saludo l’Àlex i la Margarita, els propietaris de l’establiment. Em fixo que a la paret hi ha una pintura de Lo Passador, el pont sobre el riu Ebre que va inaugurar el president Montilla –vés quina casualitat- el passat 30 de setembre. Anuncio que jo també hi passaré, i el Baltasar m’aconsella que primer el faci en cotxe i després a peu.

L’Àlex ens demana què volem per esmorzar. Jo l’indico que, al platet, m’hi posi unes mandonguilletes, uns popets a l’allet, una mica d’estofadet de vedelleta i morret i orelleta de porquet. A taula, mentre esmorzem, el Manolo profereix una exclamació. El pilot de Formula 1 Sebastian Vettel ha trencat el motor. El Gran Premi de Corea del Sud l’acaba guanyant Fernando Alonso, que condueix embalat cap al títol. El Pep Carcellé, que és el president del Club de Tennis de Sant Carles de la Ràpita, anuncia que fa poc l’han nomenat senador del tennis català. El Baltasar se’l mira, incrèdul. Jo afirmo que senador ve del llatí senex, o sigui, vell. El Pep s’adreça al Basilio: “Veus, lo que he d’aguantar?” Jo hi torno i especulo amb la facilitat que, a l’antiga Roma, se subornaven els senadors. El Baltasar s’hi afegeix i explica que els senadors, davall de la túnica, sempre hi portaven la daga. Per si havien de punxar algú.
Ens encaminem al Centre Cívic, on es fa la quarta edició d’Ebre Gourmet, la Fira Gastronòmica de les Terres de l’Ebre. Hi trobo el benvolgut Josep Moragrega i hi desvirtualitzo la Rosa Rochet, amb qui vaig contactar a través del Facebook. La Rosa em presenta el Josep Polet, la cara del qual em sona molt. El Polet m’ensenya fotos de les activitats turístiques que organitza. Una em crida l’atenció: vint-i-cinc o trenta persones, amb fang fins a la coroneta, seuen en cercle en un arrossar inundat d’aigua. El Polet és al mig del cercle, somriu, i sembla que els dóna instruccions. Ja sé de què em sona! El vaig veure en un documental del 33 titulat “Terra de fang”, que retratava el paisatge i la gent del Delta de l’Ebre.
Comencem la presentació d’Esmorzars de l’Ebre més especial de totes. A l’esquerra tinc el Pep Carcellé i a la dreta el Josep Moragrega. El primer, ebrenc del sud, va acompanyar-me als esmorzars de la Ràpita, Deltebre i Santa Bàrbara. El segon, ebrenc del nord[1], als de Móra d’Ebre, Flix, Garcia i la Fatarella. El primer és mediterrani, solar, vitalista. El segon, britànic, cerebral, de poques i escollides paraules. El primer té coses del segon, i el segon coses del primer. Els dos resumeixen, grosso modo, el caràcter ebrenc. En ells trobo, en part, la meva fascinació per aquestes terres.

Després de la presentació, busco el pont nou de Deltebre. I dic busco perquè no trobo el camí fins que pregunto a una dona. Seguint el consell del Baltasar, travesso el pont en cotxe i aparco a la banda de Sant Jaume d’Enveja. Al costat del pàrquing hi ha un castell inflable i paradetes. Pels altaveus sona la jota de les Terres de l’Ebre. Des d’aquí, el pont sembla una cella blanca, prima i plana. Des de sota, la panxa llisa i lluent del pont té quelcom d’aeronàutic.
La meitat esquerra del pont està reservada als cotxes, la dreta a les bicicletes i els vianants. El carril bici hi és amplíssim. La gent passeja en cos de camisa, amb les mànigues arremangades, en màniga curta. Noto en l’ambient una alegria amb prou feines continguda. Els deltaics, els ebrencs han esperat tant temps aquest pont que, ara que s’ha fet realitat, sembla que cada dia sigui festa major. El so de la jota hi ajuda, sens dubte, i jo mateix em contagio de l’emoció. 
Un iaio en bicicleta m’avança. La bicicleta vermella que munta té una cistella metàl·lica davant i una altra darrera. Quan arribo a Deltebre, giro cua cap a Sant Jaume. El mateix iaio d’abans em torna a avançar. Ja ho deia jo, que la gent d’aquí baix està encantada amb el pont: aquest es deu passar tot el matí d’un costat a l’altre. A la meitat del pont, hi ha dos bancs de fusta anatòmics, dels que conviden a estirar-s’hi i fer una caparrada. M’aturo, m’arrepenjo a la barana i contemplo el riu. El sol hi parpelleja.


[1] De Móra la Nova.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada