dimarts, 19 de novembre de 2013

Dissabte, 13 de novembre de 2010

Al matí, presentem Esmorzars de l’Ebre a Reus. L’acte s’emmarca en les terceres Jornades de Joves Escriptors, organitzades per Òmnium Cultural Baix Camp. La presentació, la fem al restaurant Triant, a la plaça de Catalunya, a quatre passes de casa meva. És una presentació diferent, perquè discorre enmig d’un esmorzar de forquilla. Som el Joan, l’Eduard i la seva dona Elena, l’Úrsula, la Carolina, la Montsant, el Jordi, un servidor, la Mercè i el seu marit Fèlix. El Fèlix és un altre dels forquillaires que he conegut a través del Facebook, i avui, aprofitant l’avinentesa, ens hem desvirtualitzat.
Jo demano bou i arròs, una menja típica de Reus que va estar a punt de perdre’s a finals del segle XIX i que es va recuperar la festa major de Sant Pere de 2008. Conjunta molt bé, el gust salat del bou i el dolç de l’arròs. El Fèlix, que seu al meu costat, em fa dentetes amb un “montadito” de puré de patata amb tomàquet i sardina i ous de guatlla amb patata a l’oli de pebre roig i xoriço. Altres demanen truita de patata amb pernil. Entre mossada i mossada, explico perquè he triat aquest lloc per presentar el llibre: perquè al magatzem del Triant s’ubicava, fa uns anys, la Peixateria Roca, on va treballar de dependenta l’Àngels, un dels personatges d’Esmorzars de l’Ebre. També comento els establiments on vaig esmorzar, i els paisatges que vaig visitar, i la gent que vaig retratar. La conversa, no sé com, deriva cap al turisme als cementiris. El Joan ens informa que al cementiri de Reus hi ha el “Peret de la dalla”, una escultura que representa un home barbut, amb unes enormes ales plegades a l’esquena, el qual sosté en una mà un rellotge de sorra i en l’altra una dalla. El Joan apunta que el de Reus va ser el primer cementiri no confessional de l’estat espanyol, i que precisament aquesta escultura –al·legoria del déu grec Cronos-, donava a entendre que allí no només hi eren enterrats els que professaven la religió catòlica.
A la tarda, tal com he promès al matí a l’Eduard, passo un moment pel centre comercial del Pallol. Hi canta el Cor de noies Cal·líope, en el qual hi ha sa filla Aleida, amb acompanyament d’un trio de jazz. Comento a l’Eduard que he enllestit dos dels llibres de William Faulkner que em va recomanar –Mentre agonitzo i Les palmeres salvatges- i que ara vaig pel tercer –El soroll i la fúria. Cap dels tres em sembla res de l’altre món. Ell, entusiasta de Faulkner, comenta que m’hauria agradat més Llum d’agost. Mentre l’Aleida i les seves companyes canten California dreaming, jo li dic para el carro, Eduard, si amb tres llibres no n’hi ha hagut prou perquè m’agradi Faulkner, amb quatre tampoc.
Arribo al Centre de Lectura. Parlo amb l’Úrsula i el Jordi, amb qui he esmorzat, saludo la Irene, anterior presidenta d’Òmnium Cultural Baix Camp, i també el Biel, el president actual. Amb el Biel i el Magí Sunyer, la Raquel Estrada i el Frank Bayer, presentem les obres guanyadores dels Premis Literaris per a Joves Escriptors de 2008. Després de la presentació, s’entreguen els premis literaris d’enguany. Els guanyadors són joveníssims. Quina pedreria. Un cop lliurats els premis, i quan la gent comença a marxar de la sala, el president d’Òmnium Baix Camp s’adreça als cinc guanyadors. Tots de peu, el jovent forma en amfitatre davant del Biel, que fa tot l’efecte d’un filòsof amb els seus deixebles a l’àgora d’Atenes.
La cloenda de les Jornades es fa a la planta baixa del Centre de Lectura, al Cafè del Teatre, amb l’Acció Metapoètica # 2: “Fe Pàtria Amor” versus “Front Poètic d’Alliberament”, a càrrec del projecte poèticomusical Mao c’est toi. O el que és el mateix: un paio assegut que tan aviat maneja un ordinador, toca una guitarra elèctrica o un teclat, i un altre de plantat que fot a parir les dretes, les esquerres, els de dalt, els de baix, els de davant i els de darrera. De fons, sona un concert d’esgüells de porcs. Amb els ulls negats de l’emoció, comento al Ramon Elias que la banda sonora em recorda les granges de tossinos de Sarroca. Mentrestant, els pares s’emporten els cotxets i la canalla del bar. El rapsoda es posa unes ulleres de sol. Una estona més i el micro fa figa. Tampoc sonen els instruments ni les gravacions de fons. El paio continua declamant sense micro. Ni jo ni gran part del públic el sentim. El paio es dóna per vençut i acaba el recital abans d’hora. Aplaudeixo entusiasmat, enfervorit, fora de mi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada