dimecres, 20 de novembre de 2013

Divendres, 19 de novembre de 2010

Fa un sol de pastera. Camino pel centre del Passeig de Misericòrdia. Les fulles dels plataners són d’un verd fangós. Arribo a les envistes del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia. I sento un xiulet. El xiulet. De greu a agut i d’agut a greu. Em giro. A mà esquerra, un home baixonet, amb casc i ulleres de sol, empeny una Vespa vermella per sobre de la vorera, a davant d’una filera de casetes adossades. A darrere de la Vespa hi porta la pedra d’esmolar. Perquè aquest home és l’esmolet.
Retrocedeixo vint-i-cinc, trenta anys. Ma mare em dóna unes tisores, o un ganivet de cuina, i surto al carrer a trobar l’esmolet. Porta una moto vella, fa dies que no s’afaita, mesos que no es talla el cabell i té un cigarret entre els llavis. Esmola el ganivet, o les tisores, li dono una moneda, o dues, o jo què sé quantes, i me’n torno cap a casa saltant, tocant amb la mà els números de sobre les portes, conscient que avui he fet una cosa que no havia fet mai. Mentrestant, a darrera meu, l’home fa sonar el xiulet. De greu a agut i d’agut a greu. I entona: “El afilador, ea, ha venido el afilador!” 
Torno al moment present. M’admira comprovar com sobreviu un ofici que creia mort i enterrat. I somric. Perquè ara només faltaria que aquest home baixonet, amb casc i ulleres de sol, que empeny una Vespa vermella al darrera de la qual porta una pedra d’esmolar, cridés: “El afilador, ea, ha venido el afilador! El afilador, ea…”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada