dimarts, 19 de novembre de 2013

Dimarts, 16 de novembre de 2010



Navegant per internet, passo pel bloc Provisionals, de Pere Palau. Avui ha penjat un apunt titulat Quan el temps de la foscor s’allarga…, on llegeixo:
“Quan el temps de la foscor s’allarga i la claror minva, i l’aire arriba cada cop més fresc, surto al balcó, tranquil, en hora de matinada i miro Orió. I així, caçador sense dards, ressegueixo el seu trànsit fins que naixen les fulles en els arbres i la claror guanya temps cada dia. I penso: la vida va.
I arribarà, potser, un altre hivern –no dos, no tres; no vull ser superb ni ambiciós- i contemplaré, tranquil, el pas lent de les estrelles, de llevant a ponent, i potser repetiré: la vida continua.
I arribarà un temps en què sereu vosaltres –i ells i elles-, desitjo que tranquils en nit serena, que mirareu el cel i comptareu les estrelles que passen i ho contareu. Tant se val que sigui hivern o primavera, tardor o estiu, mentre la vida sigui viva i es renovi.”
Abans de començar-lo a escriure, tenia clar que aquest havia de ser un llibre solar, un llibre minvant. Volia retratar-hi l’escurçament, lent però imparable, de les hores de llum des del solstici d’estiu fins al solstici d’hivern. I ho volia fer no per escriure la història d’un declivi, d’una decadència, sinó per per descriure, l’últim dia del dietari, els instants previs a una renaixença, a una nova creixença del sol. Perquè és això, en definitiva, la vida: un constant caure i tornar-se a aixecar. 
Sorprenent. El Pere ha copsat l’essència d’aquest dietari abans que jo l’acabi d’escriure.

2 comentaris: