La Junta Electoral
Central no ha autoritzat el cara a cara entre Montilla i Mas. Ha basat la seva
decisió en un defecte de procediment. Porto un emprenyament que no me l’acabo.
N’estic fart, de tant fariseisme. Fart dels que van de petits per la vida però
que a la pràctica es comporten com els grans.
A la mateixa hora que
s’hauria d’haver fet el debat, miro el programa del 33 Latituds, que avui porta per títol Fam i model alimentari al segle21. I comprovo que sóc més ruc i més cec del que creia. Perquè em preocupen
les escorrialles de la política i no aquesta gent que s’està morint de gana. No
em preocupa que hi hagi més de mil milions de persones al món que passin fam;
que quatre de cada cinc persones que pateixin gana siguin petits camperols de
països empobrits; que el 2008, quan es va disparar la cotització del blat i
això va provocar revoltes a Egipte, Camerun, Bolívia, Sud-àfrica, Haití i Perú,
els graners eren plens i tot responia a una operació especulativa a gran escala,
o que durant el boom econòmic dels
últims anys, la fam al món s’hagués disparat. Cap amunt.
En aquest reportatge,
escolto una reflexió a anys llum de les animalades que hem hagut de suportar en
aquesta pobra i dissortada campanya electoral. La fa en Renaldo, un pagès de
Moçambic que defensa una agricultura de subsistència i ecòlogica, envers
l’agricultura industrial per a l’exportació de les grans empreses
transnacionals. Diu Renaldo: “Nosaltres som pobres, i un pobre quan va a un ric
per plantejar-li els seus problemes, quan està sol, no és considerat. Però quan
estem units, la nostra veu val més que la d’un ric”.
Espero millorar. Tant de bo, algun dia, només em preocupin les coses que
realment valen la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada