dissabte, 23 de novembre de 2013

Dimarts, 23 de novembre de 2010


La Junta Electoral Central no ha autoritzat el cara a cara entre Montilla i Mas. Ha basat la seva decisió en un defecte de procediment. Porto un emprenyament que no me l’acabo. N’estic fart, de tant fariseisme. Fart dels que van de petits per la vida però que a la pràctica es comporten com els grans.
A la mateixa hora que s’hauria d’haver fet el debat, miro el programa del 33 Latituds, que avui porta per títol Fam i model alimentari al segle21. I comprovo que sóc més ruc i més cec del que creia. Perquè em preocupen les escorrialles de la política i no aquesta gent que s’està morint de gana. No em preocupa que hi hagi més de mil milions de persones al món que passin fam; que quatre de cada cinc persones que pateixin gana siguin petits camperols de països empobrits; que el 2008, quan es va disparar la cotització del blat i això va provocar revoltes a Egipte, Camerun, Bolívia, Sud-àfrica, Haití i Perú, els graners eren plens i tot responia a una operació especulativa a gran escala, o que durant el boom econòmic dels últims anys, la fam al món s’hagués disparat. Cap amunt.
En aquest reportatge, escolto una reflexió a anys llum de les animalades que hem hagut de suportar en aquesta pobra i dissortada campanya electoral. La fa en Renaldo, un pagès de Moçambic que defensa una agricultura de subsistència i ecòlogica, envers l’agricultura industrial per a l’exportació de les grans empreses transnacionals. Diu Renaldo: “Nosaltres som pobres, i un pobre quan va a un ric per plantejar-li els seus problemes, quan està sol, no és considerat. Però quan estem units, la nostra veu val més que la d’un ric”. 
Espero millorar. Tant de bo, algun dia, només em preocupin les coses que realment valen la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada