dimarts, 19 de novembre de 2013

Diumenge, 14 de novembre de 2010

Som a Arbeca, a casa els sogres. Hem acabat de dinar. M’acosto a la finestra i miro el cel. Els núvols, agrumollats, semblen sortits d’un enormíssim avió a reacció. El sol daura el ventre dels núvols. A punt de pondre’s, els esqueixa horitzontalment però no pot desfer-se’n. A dos quarts de sis s’entafora a l’horitzó. Fa el que pot, el pobre, per ancorar la llum al cel, però els núvols i la nit no el deixen.
Les tardes s’escurcen, i encara s’escurçaran més fins al solstici d’hivern. A la Plana de Lleida, si hi ha la broma plana –la boira espessa-, les nits són eternes. Per això és tan important que, si fa sol, allargui tant com pugui. El sol és llum, goig, vida que s’ha de gaudir fins a l’últim raig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada