divendres, 8 de novembre de 2013

Divendres, 29 d'octubre de 2010

Avui he tornat a veure Ratatouille, una de les meves pel·lícules preferides. I el film que m’inspira més a l’hora d’escriure. Gran part de la meva literatura gastronòmica beu i menja d’aquesta pel·lícula de dibuixos animats. D’aquí en vaig treure que un bon menjar ens transforma; que el menjar pot esdevenir una obra d’art; que al bon menjar hi ha poesia i música. I d’aquí en vaig aprendre que, quan s’ha de parlar de menjar, no n’hi ha prou amb el menjar. Que s’han de retratar els ambients, els personatges, els diàlegs i els paisatges que hi ha al voltant del menjar. Un exemple: quan el jove Lingüini arriba al seu esquifit pis parisenc i col·loca com pot la bicicleta darrera la porta. Hi ha una evocació de Billy Wilder a Irma la Douce i fins i tot a The Apartment que val un quintar. O quan la rata Rémi inicia el seu ascens de les clavegueres a les teulades de París. Allí hi ha il·lusió, inquietud, passió per la descoberta, ganes de menjar-se el món, aquella bohèmia i aquell romanticisme tan atribuïts a París i, finalment, el premi: una enlluernadora panoràmica nocturna de la ciutat, amb la Torre Eiffel al fons.
Ara bé, si he de triar un moment de la pel·lícula, trio la reflexió final del crític gastronòmic Anton Ego, que a la versió anglesa posa veu el mític Peter O’Toole. Jo, que encara no he rebut una crítica  -positiva o negativa- dels meus llibres als diaris del cap i casal, em consolo amb les paraules d’Ego, que es podrien traduir així: “En molts sentits, la feina d’un crític és fàcil. Arrisquem molt poc, perquè gaudim d’una posició que està per sobre dels que exposen el seu treball al nostre judici. Xalem amb les critiques negatives, que són divertides d’escriure i de llegir. Però el fet més amarg que els crítics hem d’afrontar és que, a l’hora de la veritat, qualsevol producte mediocre té més sentit que la crítica en què el qualifiquem de deixalla.” 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada