divendres, 29 de novembre de 2013

Dilluns, 29 de novembre de 2010



Sóc barcelonista. Barcelonista malalt. Quan veig el Barça a la tele, em poso nerviós. Pateixo. I quan els títols s’estan a punt de decidir, és molt pitjor. M’ho invento tot per no veure el partit. La tarda que el Barça guanyava la lliga de Tenerife[1], no recordo si la primera o la segona, me’n vaig anar a passeig fins a les Serres Pilans –terme de Sarroca. La final de la Copa del Rei contra  l’Atlètic de Madrid, vaig conduir des de Cerdanyola fins a un descampat de l’Autònoma, davant la Facultat de Magisteri, on vaig parar a pensar. I fa un any i mig, a Reus, durant la tornada de la semifinal de la Champions League contra el Chelsea, no se’m va acudir res millor que mirar uns quants capítols de l’Escurçó Negre a l’ordinador. Amb el volum fins dalt i auriculars.
Avui el Barça i el Madrid juguen al Camp Nou. Tinc l’excusa perfecta per no veure’ls: el partit és de pagament. I no penso baixar al bar. Per tant, em dutxo, m’assec al llit –dos coixins a l’esquena- i llegeixo El soroll i la fúria, de William Faulkner. És el llibre ideal per quan no estic concentrat: tampoc no em perdo res.
Comença el partit. Al cap de pocs minuts, cridòria general. Petards. Qui ha marcat? Engego la ràdio i Joaquim Maria Puyal narra que anem un a zero, que ha marcat Xavi. Uns minuts més i un altre gol. “Viva Mourinho!”, crida un veí del carrer. Ja està, ja han empatat… Connecto la ràdio i no, Pedro ha marcat el segon per al Barça. Mitja part. Engego l’ordinador i per internet m’assabento que Cristiano Ronaldo ha empentat Guardiola perquè aquest últim no li tornava la pilota. Un altre -Cristiano, no pas Guardiola- que és caricatura de si mateix. Torno a damunt del llit i obro el llibre. Comença la segona part. El tercer i el quart gol, obra de Villa, pugen del pis de baix. Ara sí. Ara sí que m’aixeco a sopar. Em preparo una truita a la francesa mentre escolto el Puyal. Poso la TV3 i apareixen Xavier Valls, Bernat Soler i Àngel “Pichi” Alonso. Són al Camp Nou, però donen l’esquena al terreny de joc. El públic crida perquè el Barça és a punt de fer el cinquè. Els tres locutors es giren i gol de Jeffren.
Entrada molt lletja de Sergio Ramos a Messi, que li costa la vermella directa, tangana general i empenta del mateix Ramos a Puyol, a qui fa caure com un sac. Lamentable. Jugadors com Sergio Ramos encarnen tot el que no voldria mai per al meu país. Acaba el partit. 
Suposo que en els propers dies, mesos o anys veuré aquest partit sencer. I, tot i així, encara patiré. Perquè sóc barcelonista. Barcelonista malalt.


[1] El Barça va guanyar la lliga, dos anys seguits, perquè el Tenerife va derrotar al seu estadi el Reial Madrid.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada