dijous, 21 de novembre de 2013

Diumenge, 21 de novembre de 2010



Si Josep Pla és l’amo de les lletres catalanes, Josep Maria Espinàs, a dia d’avui, n’és el mestre. On queda especialment reflectida aquesta mestria és en els llibres dels seus viatges a peu. Al marge d’un camí o una carretera, en un bosc o un poble, l’Espinàs observa quelcom aparentment banal i anecdòtic i ho converteix en norma, en categoria, en regla general. Un exemple? A la pàgina cent quatre d’A peu per l’Alcalatén, escriu: “A la paret d’una casa dels afores, camí enllà, han pintat quatre pals i una estrella i aquesta llegenda: “L’Alcalatén, terra de bona gent”. No som a l’Alcalatén històric, però sí en la demarcació comarcal d’avui, i penso que està molt bé que la pintada no hagi estat esborrada, perquè més enllà de les picabaralles aquesta inscripció ha de satisfer tothom, i jo he estat a punt d’afegir-hi a sota: “D’acord”. Si repasso els meus viatges, en les terres altes valencianes he trobat sempre una gent de tracte natural i lleial. Terres de muntanya amb gent oberta… Paisatges trencats per barrancs amb gent comunicativa… Gent que ofereix entre roquissars gestos amables, sovint tendres… Què puc dir, dels tòpics literaris i sociològics. Trepitjant el país és difícil trobar tòpics.
Potser això té alguna cosa a veure amb aquest camp d’avellaners pel qual avanço. Algú m’ho va fer veure, a Benafigos: les ametlles s’han de fer caure, mentre que les avellanes cauen soles. Menys esforç, sens dubte. Més modern. Les plantacions d’avellaners tenen un èxit comprensible. Com les plantacions de tòpics, que cauen sols i només ens cal collir-los. La realitat és més aviat una ametlla, i per abastar-la cal sacsejar l’arbre –cal prendre’s algunes molèsties.” 
Quan li llegeixo paràgrafs com aquests, sempre em dic: “Cony d’home! Ja m’ha tornat a fotre!”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada