dimecres, 20 de novembre de 2013

Dissabte, 20 de novembre de 2010

Abans de sortir de Reus, truco a Sarroca. Mon pare em diu que faci el que vulgui, però que ara, a Sarroca, cauen les primeres gotes. Miro el cel de Reus. Resolc que hi he d’anar: he d’escriure un dietari, jo. Al meu guió figura que avui vaig a Sarroca, i una simple pluja no pot alterar els meus plans.
A l’Espluga de Francolí comença a ploure. I plou bonic. Bé, com a minim netejaré el cotxe. Entro a les Garrigues. La pluja és una festa. La temperatura baixa tres graus de cop. Si baixés una mica més, nevaria? En algun rogle, que dirien a la Fatarella.
Arribo a Sarroca. Mentre pujo les escales de casa els pares, em ve al cap una frase que em va dir, fa uns anys, el meu cosí Valentí: “Si cada vegada que véns plou, vine més sovint!” Saludo ma mare i li dono el cafè que em va encarregar. Pregunto on és mon pare. És a Montoliu, a portar verdura a la Teresita. Agafo un paraigua de l’entrada i me’n vaig a comprar. Una barra de mig a la Maria Teresa i llonganissa per coure, llonganissa seca, xoriço roig, botifarra negra i botifarra blanca a la Rosa Maria. Abans de marxar de la botiga d’aquesta última, arriba el Sisco, son fill. Li pregunto com està la Carme. Ell contesta que li queden dues setmanes per tenir el nen. Els desitjo una hora ben curta. El Sisco em convida a pujar a la seva furgoneta. Parem a casa els pares, on deixo el fato, i acte seguit anem a veure les obres de la casa.
El terra del garatge i les columnes de ciment ja estan fetes. Hi ha una munió de ferros verticals, de colorets –groc, blau, marró, verd-, que aguanten unes fustes que marquen on comença el primer pis i el jardí de darrera. Ens ho mirem una estona sota la pluja. Després anem al Casal, a fer una cervesa.
Mon pare, ma mare i jo dinem aviat. A fora, ha parat de ploure i surt el sol. L’aigua de les rajoles del terrat s’asseca depressa. Me n’alegro, que el temps es posi de part meva. Després de dinar, em canvio la roba i el calçat. Em poso la gorra. Surto al carrer i m’enlluerno. Quasi fa calor.
Abans d’arribar al tros, demano a mon pare si pot parar un moment a la Creu de Terme. L’associació per a la recuperació del patrimoni històric de Sarroca “La Guardieta” l’està restaurant. Veig dos sacs blancs plens de runa i la base de la columna arrebossada amb ciment. La creu de dalt de tot encara no hi és, suposo que ja la col·locaran al final. No tinc clar si, l’última vegada que la creu va caure, ho va fer d’un llamp, una ventada o simplement del pas del temps. El pas del temps, precisament, li ha atorgat una particularitat que abans no tenia: està torta. I això la fa més atractiva, indubtablement. Em sembla indefugible la comparació amb la Torre de Pisa, un monument que, si no estigués inclinat, no tindria tanta gràcia. Amb Sarroca allà baix, al fons de la vall, protegida per la torre del Castell, enteranyinada per la calitja que ha quedat després de ploure, encegada pel sol i envoltada de conreus d’olivers i sembrats que verdegen, la Creu de Terme torta pot esdevenir parada obligatòria per a fotògrafs professionals i amateurs
Estenem les borrasses a l’oliver. Jo i ma mare collim amb la tradicional sarpeta, una eina de mà petita i lleugera, i mon pare empunya l’aplauso –els diccionaris encara no recullen l’accepció catalana del mot-, un pal llarg connectat, a través d’un cable, a una bateria amb rodes. A l’altre extrem del pal llarg hi ha dues pintes que imiten el moviment d’una roda i fan caure les olives de l’arbre. Mon pare aplica la força justa a les branques, ni massa fluixa –quedarien massa olives a l’oliver- ni massa forta –trrinxaria el brancam. La màquina emet un soroll fort, constant, que impedeix la conversa. Mon pare no tant, perquè no és gaire parlador, però ma mare i jo ens en dolem, perquè som xerraires de mena. En aquest sentit, el progrés ha acabat amb la poesia del collir olives. Però a pagès la poesia sempre queda en segon pla –i hi ha de quedar- si es poden millorar les condicions de treball. Perquè resulta que, en una campanya com aquesta, en què les olives cauen només tocar-les, collir amb aplauso redueix el temps de treball en una quarta part.
Jo i ma mare estenem els olivers i mon pare trasllada l’artilugi d’arbre a arbre. En l’operació de trasllat la màquina està desconnectada, i això ens permet sentir la calma d’aquesta part del terme. Uns moixons canten. Són gralles, m’informa mon pare, les quals s’alimenten de cereal, ametlles i alguna oliva. A l’oest, la silueta del Montmeneu, el cim més alt del Segrià, es presenta difusa. Tot i que la llum del sol no espetega amb tota la força, fa una tarda preciosa. De pel·lícula. Qui ho havia de dir, veient la pluja del matí! D’aigua, només en queda als tolls del camí que porta a Torres de Segre i a les branques més obagues dels arbres. Feia molts dies que no plovia i el terreny ha absorbit quasi tota l’aigua. La resta, la va assecant aquest airet tan càlid.
No collim en línia recta, sinó seguint una certa lògica, la que estableix que l’oliver més carregat s’ha de collir just abans d’abocar les olives al sac. O sigui, que podem portar dos o tres rengs a la vegada. Reconec que aquesta forma de fer em mareja, perquè sovint oblido quins olivers queden per fer, però mon pare no perd mai la brúixola. De tant en tant, una gota impacta el vidre de les meves ulleres, o m’he de treure les arbequines que em cauen a la butxaca de la camisa –tot un clàssic. Les arbequines, en aquesta part del terme, són verdes i grogues, blaves i roges, liles i negres, grosses i petites.
Un vol d’ocellets aterra a l’altra punta del tros, la que mira a l’altiplà de Montjubrí. Són pasterulles, explica mon pare, que busquen bitxets per menjar. Què en sóc, d’ignorant! No sé res, res! Hauria de conèixer la fauna i la flora, com a mínim, de la terra on vaig néixer. Però només hi identifico les garses, les orenetes, algunes plantes silvestres i els conreus –amb prou feines. Els bolets mereixen un capítol a banda. Si em fessin anar a plegar-ne, seria capaç d’intoxicar un batalló.
Enllestim l’últim oliver. Aboquem les olives al sac. Mon pare zigzagueja amb la Kangoo pel tros i jo el segueixo a peu: entre els dos hi anem carregant els sacs. Pleguem les borrasses com si pleguéssim llençols i cap a la furgoneta. La bateria amb rodes, el cable i el pal llarg amb les pintes, també cap a la furgoneta. Mon pare i ma mare pugen al davant i jo al maleter, amb els estris i les olives. M’assec a sobre de la nevera, donant-los l’esquena. Deixem enrera el tros que no caldrà collir fins la campanya que ve. Ataüllo la lluna grassa que surt per Alcanó i el sol daurat que es pon per Aitona. A sobre de l’horitzó l’espera un coixí de núvols que li endolcirà el son. Quan el sol es colga sota la nuvolada, la temperatura de fora s’ensorra. Els vidres del maleter semblen bruts. Hi passo un dit. No és brutícia: és la calentor, el baf que desprenen les olives.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada