dimarts, 26 de novembre de 2013

Divendres, 26 de novembre de 2010


2008. La Junta Electoral de Sevilla demana que la manifestació del Dia de la Dona es faci un altre dia, perquè aquest any s’escau en dissabte, jornada prèvia a les eleccions generals i andaluses. I ja se sap: a partir de les dotze de la matinada de divendres, la llei electoral prohibeix celebrar actes polítics i difondre propaganda. Però els convocants de la marxa no es conformen, i recorren al Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, el qual torna a demanar que se’n canviï la data.
Avui. El Tribunal Constitucional tomba la decisió del tribunal andalús, perquè considera “absurd” prohibir tota manifestació pel simple fet de coincidir amb el dia abans d’unes eleccions. Encara que qualsevol mobilització pot tenir la seva lectura política –per petita que sigui-, el constitucional obre la porta a les manifestacions en jornada de reflexió sempre i quan no influeixin en l’electorat.
El Tribunal Constitucional es queda curt. No només s’haurien de permetre les manifestacions “no polítiques”, sinó les “polítiques”. Què és això que el dia anterior a uns comicis no es pugui fer propaganda, ni actes de campanya, ni manifestacions d’alt voltatge polític? Quin problema hi ha? Que influeixin en el sentit del nostre vot? No crec que influeixin més que els missatges rebuts la resta de la campanya. I si influeixen, què passa? No res, perquè podem canviar d’opinió fins al moment previ d’introduir la papereta a l’urna. Som prou lliures, prou madurs i ningú no ens ho pot prohibir.
Hauríem de seguir l’exemple dels Estats Units. Allí es fa campanya el dia abans i el mateix dia de les eleccions. La lluita dura fins al final, fins que tanquen els col·legis electorals. És una lluita implacable, però sana i a cara descoberta. No com aquí. Aquí és sagrada la neutralitat del cap de setmana dels comicis. Encara que, el dia de reflexió, els militants dels partits surtin a esgarrapar els (pen)últims vots. Encara que, quan són davant de l’urna, els candidats suggereixin que se’ls ha de votar a ells. 
Som un país que va d’amagatotis. Fem allò que no es pot fer, i no ho diem, que ho fem. Així sembla que no se sap. Però se sap tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada