Dimecres, 15 de desembre de 2010

 

Manhattan, de Woody Allen. Sens dubte, el millor començament de pel·lícula que he vist mai. Uns diàlegs enginyosos, audaços, àcids, mordaços. Uns personatges fantàstics: l’adolescent madura, la lesbiana sense complexos, el professor infidel, la periodista dura i alhora sensible, l’escriptor que vol triomfar. La música de George Gershwin, estel·lar, que batega darrera cada fotograma. El tribut a una ciutat: Nova York.

Manhattan és cinema de viatges. Woody Allen retrata els ponts, els parcs, els carrers, els teatres, els grans magatzems, els restaurants i els cafès, l’aigua de les badies, els cotxes, els gratacels, la nit de Nova York. Woody Allen dóna tot el que té per la seva ciutat, el seu paisatge estimat. Ho reflecteix el diàleg que mantenen Diane Keaton i el mateix Allen asseguts en un banc, amb el pont de Brooklyn i el dia que neix com a decorat:

-No és preciós, Ike? –diu ella.

-I més quan surt el sol.

-Sí, és cert, m’encanta.

-Quina meravella. Aquesta, aquesta és una gran ciutat. No, no m’importa què pensin els altres. És tan extraordinària, veritat?

L’argument no l’explico. Simplement reprodueixo una frase que diu Woody Allen poc abans del final, gravadora en mà i ajaçat al sofà:

-Una idea per a un conte curt sobre la gent de Manhattan, que s’està creant constantment veritables i innecessaris traumes neuròtics perquè això els evita enfrontar-se amb altres problemes de caràcter universal, de més difícil solució.

 

Qui ho diria millor que Woody Allen?