dimecres, 25 de desembre de 2013

Dimarts, 21 de desembre de 2010


Ni fet expressament.

Al matí, caminant pel passeig de Misericòrdia, de poc em servia el paraigua: la pluja queia d’esquitllèbit i em xopava el pit. A la tarda, quan he anat a buscar les nenes, he hagut de carregar una bossada –demà acaben les classes, i avui ha començat l’operació d’evacuació de material- perquè elles poguessin subjectar els paraigües amb les dues mans. A sobre, hem hagut de vigilar de no ficar la pota –literalment- als tolls que converteixen el descampat-pàrquing de l’Escola Els Ganxets en un fangar. Ara, a un quart de dotze de la nit, a la Rambla Nova de Tarragona, brilla la lluna plena i majestuosa. Queden quatre núvols esgarriats, escanyolits.

Ni fet expressament.

Un camió d’escombraries dóna la volta a la plaça de la Imperial Tàrraco. Un altre baixa de la Rambla Nova. Jo tiro amunt. Saludo el monument als castellers. A la font del centenari de la Rambla, l’aigua vessa lenta i endreçada. A mà esquerra, dos operaris netegen una caseta de l’ONCE. Un dels operaris encén un cigar esmitjanat. Més endavant, trobo un gran arbre de Nadal, guarnit amb llums blanques i blaves, verdes i roges. Els arbres de banda i banda de la Rambla també estan il·luminats: les branques que ixen dels troncs estan mallades de llums blanquinosos. Les llums es reflecteixen a les rajoles molles.

A aquesta hora, encara volta gent. Veig una dona que porta una bossa grossa a la mà esquerra i un paraigua plegat a la mà dreta. Fa servir el paraigua de bastó, perquè aquesta Rambla que du a la mar té la particularitat que fa pujada. Passo entremig de les parades de la Fira d‘Artesania. Un vigilant de seguretat fa la ronda. Al capdamunt de la Rambla, d’uns fanals pengen unes banderoles on llegeixo: “Tarragona s’encén per a tu”. Ara això es pot dir, però si li ho proposen fa dos mil anys a Neró, s’ho pren al peu de la lletra.
M’aferro a la barana del Balcó del Mediterrani. Una vintena de metres més avall, hi ha la via del tren i les ones que escumegen a la platja. Al fons, tres vaixells que suren en la foscor mediterrània. Més al fons, la tènue línia de l’horitzó. A dalt, una llumeta que es passeja, que bé podria ser un avió o un helicòpter. A la dreta, a prop de l’estació de tren, unes grues que giren. I aquí, on sóc jo, un paio que prendrà apunts fins que arribi l’hivern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada