Dimarts, 14 de desembre de 2010

El sol es pon aviat. La nit arriba massa aviat. Abaixo les persianes i m’estiro al sofà. La Joana marxa a l’habitació de l’Aina, obre l’armari i torna al menjador amb el maletí de metge. La Joana ordena que obri la boca. Ah. M’hi posa un pal amb un mirallet rodó a la punta. M’enxampa el termòmetre sota l’aixella. Em pega amb el martellet als genolls, per allò dels reflexos. L’Aina, mentrestant, em dóna una aneguet taronja perquè em calmi. La Joana consulta la carpeta on se suposa que hi ha el meu historial mèdic. Em pren la pressió. L’Aina m’enxampa el dit gros de la mà dreta amb unes tisores corbades. Vol fer el mateix amb el dit gros de la mà esquerra, però amb unes tisores rectes. No em deixo. La Joana m’escolta amb l’estetoscopi. “Ara respira fluixet”. I jo fluixet. “Ara respira fort”. I jo fort. Em posa una injecció al dit petit de la mà esquerra. Frega un desfibrilador amb l’altre i me’ls col·loca al pit. L’Aina m’enganxa, amb una tirita enorme, els tres dits del mig de la mà dreta. Em puja les ulleres als cabells i m’aplica unes gotes als ulls. La Joana observa unes radiografíes. Al cap es posa una espècie de diadema coronada per un platet i em torna a demanar que obri la boca. Ah. L’Aina es falca una còfia i una mascareta. Tremolo. Que no es fixi en el bisturí… La Joana examina, altra volta, les radiografíes. L’Aina em posa un biberó a la boca i em fa xarrupar. Pregunto a la Joana:
-Ja estic curat?
-Demà, estaràs curat.
-I te treurem el biberó! –completa l’Aina.