dimarts, 10 de desembre de 2013

Dijous, 9 de desembre de 2010



Un quart d’onze. El dia és gris. La llum és mansa. Bufa una brisa tèbia. El tram central del passeig de Misericòrdia està humit, compacte, poc fangós. Hi ha algun toll. Els bancs de fusta estan banyats. Els de pedra no.
Desenes, centenars, milers de fulles es desenganxen dels alts plataners. Cauen a poc a poc. Planegen. Aterren discretament. Jo bado. Levito. Em trobo suspès en el temps, al marge del temps. Sóc i no sóc. Sec en un banc de pedra, però no em noto. És com si jo fos una més de les fulles que cauen. 
Les fulles estan tan fluixes que només cal una mica d’airet perquè les faci caure a grapats. Penso que fins i tot els arbres ens dicten moralines. Perquè ens estan ensenyant que, perquè caiguin les fulles, no calen vents forts. Només fa falta temps, paciència i una mica de suavitat al final.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada