dilluns, 2 de desembre de 2013

Dijous, 2 de desembre de 2010


Miro Les portes de la nuit, de Marcel Carné. Grandíssima pel·lícula. Em sorprèn la facilitat, l’espontaneïtat amb què s’entrecreuen els personatges d’aquesta obra coral. La fotografia és suggerent, poètica. Els personatges estan molt ben tallats, tots són diferents entre si. Però n’hi ha un que emergeix sobre la resta: el rodamón que va predint el futur a tots els personatges amb qui es va trobant una freda nit d’hivern a París. El rodamón, a qui dóna vida l’actor Jean Vilar, té un rostre enigmàtic, el qual transmet la tensió, la intriga, el dessassossec i la inquietud necessàries per arribar al final de la pel·lícula i comprovar si són certes totes les profecies que vaticina. 
Les Portes de la nuit és, també, una pel·lícula molt ben escrita. Jo em quedo amb les paraules que adreça Jean Vilar a un joveníssim Yves Montand, que es podrien traduir així: “Tot és una cadena. No té res d’extraordinari. O, millor dit, sí: hi ha coses que són extraordinàries, però l’home s’hi acostuma fàcilment. Per exemple, allà hi ha el sol. Per a l’home ja és quelcom natural, ja ni l’impressiona. Tanmateix, l’astora veure un vedell amb dos caps; això l’inquieta. Per tant, cal que tots els dies neixin vedells amb un sol cap, com vostè i com jo. Tot és estrany, i inexplicable, si reflexionem”. Un deu per al guió de Jacques Prévert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada