dimarts, 10 de desembre de 2013

Divendres, 10 de desembre de 2010



Estocolm. Cerimònia de lliurament del premi Nobel de la Pau. La cadira on hauria de seure el guardonat, Liu Xiaobo, és buida. Una gran foto seva presideix la sala. Liu Xiaobo roman detingut al seu país, la Xina, per haver defensat la llibertat d’expressió.
El règim xinès, a més de no permetre a l’esposa de Liu Xiabo recollir el premi, ha aconseguit que divuit dels seixanta-cinc països convidats a la cerimònia en refusin la invitació: Rússia, Sèrbia, Ucraïna, Egipte, el Marroc, el Sudan, Tunísia, Colòmbia, Cuba, Veneçuela, l’Afganistan, l’Aràbia Saudita, les Filipines, l’Iraq, l’Iran, el Kazakhstan, el Paquistan i el Vietnam. Com si no n’hi hagués prou, segons el portal d’informació Vilaweb, la repressió contra la dissidència a la Xina s’ha endurit i Pequín va bloquejar ahir els senyals de televisió i els webs de mitjans com la CNN i la BBC.
Això és de mala gent. De gent estúpida. De gent que només té la força bruta i els diners per justificar-se. A aquesta gent se’ls ha de dir, ben clar i ben fort, que no. Que no tenen la raó. Que el seu relativisme moral i cultural és podridura. Que han fet el mateix que els nazis el 1935, quan van impedir a Carl von Ossietzky i la seva família recollir el Nobel de la Pau, sota ordres expresses d’Adolf Hitler. 
Fa vint-i-un anys de la matança d’estudiants a la plaça de Tian’anmen, a Pequín, i les esperades reformes democràtiques no arriben. A vegades em desmoralitzo, i penso que no hi ha res a fer, amb la Xina. Per sort, sempre trobo motius per tornar a protestar. En primer lloc, perquè els xinesos, al seu país, no ho poden fer. I en segon lloc, parafrasejant a aquell il·lustre segarreta, perquè s’ha de protestar fins i tot quan (sembla que) no serveix de res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada