dijous, 5 de desembre de 2013

Diumenge, 5 de desembre de 2010


L’Espartova és el pitjor tros que tenim. Feixes estretes, més llargues que un dia sense pa, feixes que es bifurquen per tornar-se a ajuntar una mica més envant. Feixes, feixes i més feixes. Del fons de la valleta fins a dalt, al Pla de Mascorell.
Espones. Espones altes, baixes, panxudes i espones mal fotudes. Espones que rebenten i aboquen les pedres, seques i negroses, a les feixes de baix.
I olivers. Dos-cents setanta arbres, bona part dels quals creixen a les espones, els quals tenen una vista privilegiada sobre el buit. Olivers que produeixen les olives més negres, petites i arrugades de tota l’argenda. Olivers poc grossos, perquè el terreny on es troben no és prou bo per alimentar-los. Olivers d’un tros de cabaler. D’un tros de pobre.
L’Espartova, però, té una rara i valuosíssima virtut: els dies de vent quasi no hi fa vent. Perquè? El tros, en forma d’u, queda protegit pels costats nord, oest i sud. I pel costat que queda obert, l’est, una serra situada a un o dos quilòmetres en direcció a Sarroca atenua els vents que hi entren: el llevant -est- i la garbinada –sud-est. Ben cert és que aquesta disposició provoca que després de dinar el tros quedi a l’ombra, però collir a reparo un dia de vent és quelcom que no es paga amb diners.
Avui, però, no hem vingut perquè faci vent. Hem vingut perquè l’Espartova és l’últim tros que queda per collir. I és possible que, si el temps acompanya, avui sigui l’últim dia de campanya. Per tant, estenem les borrasses, empunyem les sarpetes i rasquem els olivers. Caminem –perquè aquest és un tros on es camina molt- per les zigzaguezants feixetes, pugem costes i baixem esbalços. Arrosseguem borrasses, sacs buits i una caixa de fusta que, girada del revés, mon pare fa servir d’escala, per abastar millor els arbres. Collim a la vora de mates i escornols, de ginebres i coscolls, de carxoferes i figueres. Entomem les primeres gotes d’aigua. Escoltem el so d’un telèfon:
-Papa, ja tens el tió?
-Sí, Joana, lo padrí i el papa l’han agafat de bon de matí, aquí, a l’Espartova!
El cel està tapat, grisot. Plou, però no pas prou per destorbar-nos. Se senten trets de caçadors. Al cap d’una estona, apareix el Jaume de la Nuri. Porta l’escopeta de caça i l’acompanyen un parell de gossos. Xerrem una mica i reemprèn la seva ruta. Nosaltres continuem collint. Se n’avança, perquè no hi ha gaires olives, però les que hi ha, com a mínim són grossetes. En molts olivers, només estenem una borrassa. Pregunto a mon pare si aquests olivers són molt vells. Més del que sembla, respon. Aquest oliveret de la feixa de baix, sense anar més lluny, deu tenir seixanta anys. Mon pare va fer el clot i son germà Josep el va plantar. Comento que l’oliver és considerat, per molta gent, símbol d’immortalitat, de vida eterna. Mon pare contesta que només ha vist morir els olivers d’escot, una mena de càncer que en converteix els troncs en suro. Ni les gelades més extremes acaben amb els olivers, perquè sempre tornen a brotar d’un lloc o altre. Em ve a la memòria l’última vegada que vaig venir a l’Espartova. Era la tarda del 14 de desembre de 2001. Com avui, collia olives amb mon pare i ma mare. El cel també estava encapotat, gris, però era un gris parat i molt estrany. L’endemà nevava, i els dies següents, una broma gebradora va fregir els olivers del terme. Ara, nou anys després, comprovo que no n’hi havia per a tant. Tant pessimisme, tant catastrofisme pels olivers morts, i resulta que la gran majoria han tornat a la vida. Aquests olivers ens ensenyen que som nosaltres els que estem de pas, no pas ells, que continuaran arrelats aquí durant segles.
-Recordant los vells temps?
Collons de dona, ni que m’estigués llegint el pensament.
Seiem vora el foc. Mon pare cou la carn, la llonganissa i les tomates. Ma mare escaliva els pebrots verds. Dinem. Quan bevem el cafè, s’anima a ploure. Tots tres a la furgoneta. Des del maleter, miro el fum lletós que es descabdella de la foguera. Em giro i dic a ma mare que ja ho ha de fer, això: l’Espartova és el típic tros que no s’acaba d’acabar mai.
Para de ploure i sortim del cotxe. M’allargo fins al nostre mas de volta. Petit, encorbat, renegrit de dins, amb dos forats al sostre. L’única cosa bona és que fa tan mala cara com l’última vegada que el vaig veure. Ma mare sempre recorda, i avui no ha estat una excepció, que quan estava embarassada de ma germana Montse van llogar uns gitanos per collir l’Espartova. Se’ls va donar l’opció de dormir dins del mas, però es van estimar més quedar-se a fora. Vés què hi devien veure…
Però el nostre mas de volta resisteix. I resistirà fins que pugui, perquè és tossut; perquè  és fill de la fusta, la pedra i la terra; perquè és salvatge garriga; perquè és sol, vent, gel, neu, pluja i rosada, perquè és jo, i tots els meus, i tots els que hi havia abans. I tots els que vindran –si volen el tros, és clar.
Sona la megafonia del poble. Han posat música clàssica. Paro bé l’orella però no puc escoltar qui s’ha mort. Quan arribem al poble, sabrem que és l’Alfredo. L’Alfredo del Barça, l’home més culer de Sarroca, l’home que tenia la moto, el cotxe, el tractor i la porta metàl·lica del darrera pintades de vermell i blau. L’home que acumulava innombrables i variadíssims objectes amb els colors del nostru club. L’home que, el dia abans d’un partit important, ja tenia la trompeta del Barça a sota la tele del Casal Municipal. Ma mare feia broma, quan de petit rebatejava l’Alfredo de Ca la Perança com l’Alfredo del Barça. Deia que hi havia molts altres Alfredos que també eren del Barça. Però, per a mi, era tan obvi que l’Alfredo era del Barça, que cap nom podia escaure-li millor. Per a mi és tan obvi que l’Alfredo sempre serà del Barça, que el més just és recordar-lo en blau i grana.
Tornem a la feina. Fem molts olivers i poques olives. Corre un aire fluix, no fa gens de fred. Quasi dóna bo, collir a l’Espartova. I això que les he passades magres, en aquest tros! Els dies més freds, durs i desmoralitzadors del collir olives els he passat aquí. No els voldria pas reviure, ja m’està bé aquesta tarda, però els jutjo necessaris. Perquè és gràcies a passar-les canutes, a humiliar-me davant la natura, a lluitar contra les sacsades del temps, que he après a valorar quant costa collir un sac d’olives. Gràcies a l’Espartova sé que per aconseguir una mica s’ha de fer molt, que si tots fem colla sempre anirem envant, que si no defallim tard o d’hora farem l’últim oliver. 
Hem acabat el tros i la campanya d’enguany. Tinc una sensació de plenitud, de satisfacció per la feina ben feta. Compto quantes olives hem fet. Sis remitjons de sac, en total. Això no alça un castell, però aguanta una casa.

4 comentaris:

  1. M'ha agradat molt llegir aquest escrit, hem sento identificat plenament amb el sentiment de fons que transmet, jo també he viscut aquestes i altres semblants sensacions a les que descriu l'Ignasi, a mes la visió de les fotos m'ha transportat en el temps a racons pareguts amb el meus pares i germans. Suposo, que com la majoria de Sarroquins i de molts altres pobles del voltant, hem sembla que es pot dir, que ens identifiquem i agraïm que l'Ignasi plasmi amb aquesta naturalitat el que només els que hem nascut a les garrigues històriques hem sentit a la nostra pell. M'ha fet viure sensacions que m'han fet somriure i hem deixen reconfortat amb la seguretat que les experiències dels que han fet d'aquella terra la seva vida, queden ben descrites amb el relat de l'Ignasi. Es possible que, els que per circumstàncies hem anat a viure a altres llocs i hem canviat totalment els nostres costums i maneres de viure, quant ho llegim ho visquem amb una intensitat diferent que els que ho viuen en el seu dia a dia. Moltes gracies Ignasi! Que la força t'acompanyi en el teu trajecte de vida!

    ResponElimina