dimecres, 4 de desembre de 2013

Dissabte, 4 de desembre de 2010



Entro a la Fatarella. El termòmetre del cotxe marca un grau damunt zero. Passo entre el parament de la Festa de l’Oli, que s’ha de fer demà, i aparco. Penso que la meva intuïció bastarà per trobar la Fundació El Solà, però em torno a equivocar. Em perdo pels sinuosos i empedrats carrers de la Fatarella, fins que he de preguntar a un home que maniobra per entrar el tot terreny al garatge de casa. Arribo, amb el nas fresquet, a la Fundació El Solà. Saludo el Ramon i la Marta, i els pregunto si ja pensen en portar descendència al món. Saludo l’Ester, poetessa d’aquest poble; el Josep i l’Àlex, de l’Associació Lo Riu; el Rafel, bibliotecari de la Fatarella, i l’omnipresent Josep Moragrega, que avui també em presenta el llibre.
La d’avui tanca la campanya de presentacions d’Esmorzars de l’Ebre. Jesús, Paüls, Flix, Lleida, Tortosa, Santa Bàrbara, Móra d’Ebre, Vall-de-roures, Amposta, Deltebre i Reus han estat les anteriors parades del meu viatge llibresc. Quan demà, a l’Espartova, ma mare em pregunti com s’ha rebut aquest llibre a les Terres de l’Ebre, li contestaré que no hauria pogut somiar millor acollida. Els estic molt agraït, als ebrencs. I els dec molt.
A la presentació, comencem parlant de gastronomia i literatura i acabem parlant de preservació del patrimoni històric i parcs eòlics. Quan arriba el moment de signar exemplars, se’m presenta la Conxita de Batea. Ja m’havia semblat identificar-la abans, però no he gosat dir-li res. Amb la Conxita ens coneixem pel Facebook. La Conxita em presenta sa filla Míryam, de disset anys. A la Míryam li agrada molt escriure. Li aconsello que continuï escrivint i que llegeixi molt. De la mateixa manera que em van aconsellar, en el seu dia, que no deixés d’escriure i que llegís tant com pogués, ara sóc jo qui ha de passar el testimoni a gent com la Míryam. Hi estic obligat. 

M’acomiado dels amics de la Fatarella. Com que no puc passar entre el parament de la Festa de l’Oli, perquè és contra direcció, vaig a voltar per darrera el Casal. No sé com, però faig cap a la Casa Ecològica. La feina és meva per girar el cotxe, perquè m’he entaforat en un camí estret, costerut i és negra nit. No m’hi capfico. Això meu és defecte de fabricació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada