dimecres, 25 de desembre del 2013

Epíleg, per Judit Pujadó

Darrera d’algú que escriu hi ha moltes motivacions. Hi deu haver, segurament, tantes causes com persones i fins i tot es barregen els perquès dins de cadascun de nosaltres i en diferents moments de la nostra vida. Els motius, per descomptat, no són excloents. Hi ha qui escriu per vanitat, per la possibilitat d’assolir un èxit més imaginari que real. Hi ha qui escriu perquè pensa que això el farà diferent dels altres. Hi ha qui escriu per la fal•lera de construir històries i pel repte de bastir el canemàs d’unes vides inventades. Hi ha qui escriu per preservar móns que desapareixen, móns de vegades tan petits -o tan grans- com una infància. Hi ha qui escriu com una forma de teràpia. Hi ha qui, escrivint, pensa que vencerà el temps. Hi ha qui escriu per impressionar els col•legues i que els col•legues li reconeguin el mèrit. Hi ha qui escriu per ell mateix i es preocupa relativament pel suposat lector que potser algun dia tindrà. Hi ha qui escriu perquè s’ho passa bé, millor que fent qualsevol altra cosa. Hi ha qui escriu per espantar la bafarada del tedi i de l’avorriment. Hi ha qui escriu com una forma de denúncia, per mostrar el pes de la història damunt les espatlles de la pobra humanitat. O per denunciar el pes de la humanitat damunt les espatlles dels pobres individus.
També llegim per diferents motius. Hi ha lectors que es volen distreure, que es volen evadir o divertir-se. La lectura és la possibilitat de fer-ho en solitari, sempre i arreu. Un lector difícilment serà algú que s’avorreix. N’hi ha que volen que els enganyin i devoren amb veneració trames impossibles. N’hi ha que esperen revelacions artístiques, de les que eleven l’ànima. Hi ha qui llegeix per entrar en comunió amb l’enginy i amb la intel•ligència de qui escriu, com si autor i lector segellessin un pacte, eludint el temps i la distància que els separa. Hi ha qui llegeix per entendre els replecs inacabables de la condició humana. Hi ha qui llegeix per aprendre i, quan topa amb una gran obra, se sent més viu.
Al capdavall darrera d’algú que escriu i darrera d’algú que llegeix hi sol haver una il•lusió, fins i tot una passió. No penso que hi hagi gaire res més important a la vida que tenir il•lusions, que conservar passions. Ignasi Revés ha dedicat un moment de cada dia de la seva vida durant mig any a observar i a reflexionar. De vegades ha mirat enfora: els paisatges, els amics, els àpats, els llibres, els documentals. De vegades ha mirat endins i ens reporta les manies, les dèries i els capricis que el construeixen.
Si exceptuem aquells que volen ser enganyats, els altres lectors apreciem que les lectures destil•lin veritat, sinceritat, que traspuïn vida, que és com ens hi podem arrapar i com ens poden acompanyar els escrits dels altres. En aquest Dietari del Solstici, Revés ens convida a caminar pels dies que ell va viure entre els solstici d’estiu i el d’hivern del 2010. Podrem recordar esdeveniments i confrontar les seves reflexions amb les nostres. Ens podem deixar convidar, per exemple, a conèixer noves lectures o a veure documentals, com el que explica la història de com Aleksandr Soljenitsin va escriure Arxipèlag Gulag en aquella URSS tampoc no tan llunyana. Jo ho acabo de fer i em sento, com l’Ignasi, sotraguejada.
Un dietari no deixa de ser una invitació constant, no només a la lectura, sinó a tots els estímuls que ens sorprenen el viure. Com que sabem que tindrem penjats a internet i per sempre –un sempre virtual, tot s’ha de dir- les entrades diàries, hi podem tornar sempre que vulguem, llegir-los en ordre o en desordre, al nostre lliure albir, que és el que jo també els convido a fer.
Judit Pujadó

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada