dijous, 12 de desembre de 2013

Diumenge, 12 d'octubre de 2010



No goso aparcar dins d’Aspa perquè ho veig massa estret, perquè dubto, perquè sóc un cagamandúrries. La Maria Alba em malda. Deixo el cotxe al final del poble. Al cementiri. Des d’aquí se sent, a tot drap, la megafonia del poble. Sona la cançó “Malson abans de Nadal”, de Los Sencillos, inspirada en l’obra mestra del cinema Nightmare before Christmas.
Arribem a la plaça de la Vila. Saludo l’Andreu Peiró, que carreteja una caixa cap a l’interior de l’ajuntament. Retrobo la Montserrat Rocaginé, tècnica de turisme del Consell Comarcal del Segrià. La Montserrat, que avui va coixa, ens indica que és a punt de començar una visita guiada pel poble. Ens hi afegim.
El Josep Peiró, parent de l’Andreu, ens fa cinc cèntims de la història i les cases d’Aspa. Al Centre Social Cultural, un edifici amb façana de pedra, ens fa fixar en el forjat de ferro que hi ha a dalt de les portes: hi diu “Utilidades Nacionales Públicas”. Ens allarguem fins al castell-palau d’Aspa, on els bisbes de Lleida venien a estiuejar. Un noi em pregunta si sóc de Sarroca. De què em coneix? D’un sopar de festa major a Cal Prim de Montoliu. Ell, el Josep Ramon, és amic del Jordi Prim.
Felicito el Josep Peiró pel seu guiatge. M’ha agradat molt la poesia que ha recitat al final. No sé com, ni perquè, li dic que ens estem fent una casa al poble. El Josep ens prega, a la Maria Alba i a mi, que l’acompanyem a casa seva. Ens ensenyarà com hem de folrar de pedra la casa. Anem a l’altra punta d’Aspa, on el Josep ha reconvertit una antiga pleta –el lloc on es guardava el bestiar- en segona residència. L‘home assenyala una paret i ens fa notar que el ciment que ajunta les pedres està un mica més enfonsat que aquestes últimes. El Josep, una persona atenta, educada, culta, amable i que transmet energia, ens obre les portes de casa seva. Li descobreixo la vena col·leccionista: d’una biga de fusta penja un rastre de claus de ferro, i en un ampit a tocar del sostre, hi ha una filera de morters daurats. Ja voldria ser com aquest home, a la seva edat: alt i ben plantat, amb una bona mata de cabell, àgil i entenimentat. Tinc la sospita, però, que si algun dia passo dels setanta, només m’hi podré comparar amb l’altura.
Arribem al bar del poble a misses dites. Totes les cadires són ocupades. Ens quedem, de peu, al fons de la sala, just davant de les màquines de cafè, refrescos i menjar embossat. A l’altra punta, el Jaume Aran, que també va coix, condueix el tast d’olis. Passa un Power Point en una pantalla i explica les característiques dels olis que es van degustant. En sento un que tus. Això és l’oli, que cou a la gola.
Acaba el tast i conec el Ricard Pons, president del Consell Comarcal del Segrià i Alcalde d’Artesa, poble veí d’Aspa. El felicito per aquesta edició –la segona- dels Camins d’or líquid al Segrià Sec i li agraeixo la promoció d’aquesta contrada. L’oliturisme és el futur. El Ricard, com si intuís el motiu real de la meva presència avui i aquí, em pregunta:
-Estàs escrivint alguna cosa del Segrià?
-No –menteixo. 
Surto d’Aspa i trenco a mà esquerra, en direcció a Alfés. Circulo uns metres paral·lel al riu Set i aturo el cotxe a la vora de la carretera. La Maria Alba pregunta si és bona idea, deixar el cotxe aquí. Contesto que faig quatre fotos i marxem. Baixo la finestreta, acosto el zoom i enquadro el castell-palau d’Aspa. Realment, està construït en un sortint de la serra que té forma de morro, tal com havia descrit el Josep Peiró. Des d’aquí baix, la perspectiva és suggerent, pictòrica: els arbres alts, foscos i despullats en primer pla, l’herba verda que creix al llom de la serra, la pedra retallada i escalonada que serveix de fonament al castell-palau, i un cel de boira alta i quieta i grisa i trista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada