David
Madí, assessor de confiança d’Artur Mas, plega. No m’ho esperava. Ara, que
acaba de fer guanyar el seu candidat per tercera vegada consecutiva; ara, que
aconsegueix treure el seu partit del desert de l’oposició; ara, quan més pit
podia treure per haver vençut a totes les circumscripcions, a totes les
comarques –segons el setmanari La Veu de l’Ebre, a les Terres de l’Ebre CiU
treu tants vots com els rivals directes junts-, ara, quan és a dalt de tot, va
i plega.
Madí,
abans de complir els trenta anys, va ser cap de gabinet d’estudis del
Departament d’Interior, cap de gabinet del conseller d’Economia, director de
l’Oficina del Portaveu i secretari de comunicació del Govern. Va dimitir de l’últim
càrrec per un tèrbol afer d’enquestes, en un temps en què els polítics d’aquest
país encara dimitien. Els contrincants li retreien un caràcter agressiu,
perdonavides, prepotent i maleducat. Jo tampoc no el podia sofrir. Però tot va
començar a canviar el dia que el vaig veure al programa de televisió Àgora, amb
el socialista José Zaragoza i diversos periodistes que debatien sobre els maleïts
blocs electorals[1]. Vaig
veure un Madí mesurat i educat, tot el contrari que l’infumable i barroer
Zaragoza. I vaig pensar que la imatge que en tenia podia no ser la correcta,
que potser David Madí era millor del que semblava.
David Madí plega. Uns afirmen que l’han fet plegar,
els altres, que és ell qui marxa per no perjudicar el futur president de la
Generalitat Artur Mas –amb Madí fora de l’escenari, menys munició per atacar
Mas. I jo em pregunto: i si plega perquè vol, perquè li dóna la gana? I si s’està
quedant amb tots nosaltres? I si ens està donant una lliçó? I si ens està dient
que, a la vida, un ha de saber posar-se en segon pla? I si ens està dient que,
a la vida, la política no ho és tot?
[1] Els mitjans públics, en campanya electoral, estan obligats a parlar de
cada partit un temps proporcional als diputats que té, i l’ordre va de gran a
petit. Els periodistes es queixen, i jo estic amb ells, que la durada i l’ordre
de les notícies ha d’anar en funció de l’interès informatiu, no pas del
polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada