divendres, 13 de desembre del 2013

Dilluns, 13 de desembre de 2013

David Madí, assessor de confiança d’Artur Mas, plega. No m’ho esperava. Ara, que acaba de fer guanyar el seu candidat per tercera vegada consecutiva; ara, que aconsegueix treure el seu partit del desert de l’oposició; ara, quan més pit podia treure per haver vençut a totes les circumscripcions, a totes les comarques –segons el setmanari La Veu de l’Ebre, a les Terres de l’Ebre CiU treu tants vots com els rivals directes junts-, ara, quan és a dalt de tot, va i plega. 
Madí, abans de complir els trenta anys, va ser cap de gabinet d’estudis del Departament d’Interior, cap de gabinet del conseller d’Economia, director de l’Oficina del Portaveu i secretari de comunicació del Govern. Va dimitir de l’últim càrrec per un tèrbol afer d’enquestes, en un temps en què els polítics d’aquest país encara dimitien. Els contrincants li retreien un caràcter agressiu, perdonavides, prepotent i maleducat. Jo tampoc no el podia sofrir. Però tot va començar a canviar el dia que el vaig veure al programa de televisió Àgora, amb el socialista José Zaragoza i diversos periodistes que debatien sobre els maleïts blocs electorals[1]. Vaig veure un Madí mesurat i educat, tot el contrari que l’infumable i barroer Zaragoza. I vaig pensar que la imatge que en tenia podia no ser la correcta, que potser David Madí era millor del que semblava. 
David Madí plega. Uns afirmen que l’han fet plegar, els altres, que és ell qui marxa per no perjudicar el futur president de la Generalitat Artur Mas –amb Madí fora de l’escenari, menys munició per atacar Mas. I jo em pregunto: i si plega perquè vol, perquè li dóna la gana? I si s’està quedant amb tots nosaltres? I si ens està donant una lliçó? I si ens està dient que, a la vida, un ha de saber posar-se en segon pla? I si ens està dient que, a la vida, la política no ho és tot?



[1] Els mitjans públics, en campanya electoral, estan obligats a parlar de cada partit un temps proporcional als diputats que té, i l’ordre va de gran a petit. Els periodistes es queixen, i jo estic amb ells, que la durada i l’ordre de les notícies ha d’anar en funció de l’interès informatiu, no pas del polític.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada