dimecres, 18 de desembre de 2013

Dijous, 16 de desembre de 2010


Llegeixo, a l’edició digital del diari Segre, que els actors de Pedra de tartera fan una estada als Pallars. Volen conèixer “in situ” els escenaris on transcorre l’obra de teatre –adaptació de la novel·la homònima de Maria Barbal- i amarar-se del dialecte pallarès. Ho trobo magnífic. Així es comença: fent justícia al text, volent ser fidedigne i respectant una determinada forma de parlar. La qual cosa, per cert, és respectar la diversitat, la pluralitat de parles del nostre país.
Com m’hauria agradat que l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano hagués reflectit aquesta sensibilitat! Vaig plegar als cinc minuts de començar-la. Quina vergonya, quina indignació, quina presa de pèl més gran escoltar els habitants d’un poblet del Pallars xerrar en barceloní! Tot l’esforç de Jaume Cabré, a la novel·la original, per reproduir el parlar pallarès, per terra. Un desastre. Per sort, sempre ens quedarà el llibre, potser la millor novel·la en català de la primera dècada del segle XXI. 
Les excuses no valen. No val a dir que és difícil parlar com es parla a comarques. Saber parlar diferent és quelcom que va inclòs a la feina i al sou d’actor. Que potser el Carles Canut, de Gerri de la Sal (Pallars Jussà), no declama en català estàndard quan cal i com cal? Que potser la Mercè Lleixà, de Roquetes (Baix Ebre), no interpretava en català normatiu quan se li demanava? Quin problema hi ha, doncs, perquè els del centre parlin com els de les vores, quan els de les vores parlen com els del centre?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada