dijous, 20 de juny de 2013

Pròleg, per Jesús M. Tibau

Escriure és un procés mental que requereix d’un procés mecànic. Sovint aquesta mecànica esdevé plaer: col·locar damunt la taula un paper en blanc, agafar un bolígraf de forma ritual, acomodar-se a la nostra cadira preferida, aixecar-se i caminar mentre pensem..., o prémer el botó de l’ordinador i passejar els dits pel teclat. De vegades aquesta mecànica també crea angoixa, quan les paraules ens rellisquen dels dits  i les frases creades no ens acaben de convèncer.
Pels qui tenim aquest hàbit, arriba un moment que el fet quotidià d’escriure esdevé necessitat vital, obligació, vici, crossa, ales.
La meva passió per l’escriptura nasqué amb quelcom tan fràgil i sòlid a la vegada com és la poesia. Després sorgí una llarga història d’amor amb la narrativa breu, de ficció. Primer escrivia contes amb alguns elements fantàstics, sorprenents, que no eren res més que excuses per cercar l’emoció. Aquests elements fantàstics han anat desapareixent, no del tot, dels meus relats de ficció, que se centren més en inventar fets senzills, propers. Durant aquest camí, m’he adonat que no em cal recórrer a la ficció, i narrar la quotidianitat que m’envolta ja és suficient, prescindint de la necessitat d’afegir-hi espècies que n’adulterin el seu gust. Només cal estar atent, mirar, escoltar, deixar-se impregnar per la màgia que ens envolta. Per a arribar a aquesta conclusió, ha estat decisiva l’agudesa dels sentits i l’emotivitat que m’ha regalat veure créixer el meu fill, així com la influència de llegir l’obra d’un gegant com Artur Bladé i Desumvila, o dietaris com els de Josep Igual o Manel Alonso i Català, i també llibres sobre la realitat com els esmorzars d’Ignasi Revés.
En aquests dos dietaris del desdejuni, per Lleida i per les Terres de l’Ebre, l’Ignasi ens descriu, amb qualitat narrativa notable, les diverses delícies culinàries de què gaudeix, ens les fa olorar. Però ens parla també dels espais, de les persones, de les històries petites i grans dels locals, i amb les seves paraules ens fa sentir comensales de la seva taula, i ens dóna un tros de pa per sucar al plat. No són tan sols una delícia gastronòmica, sinó també literària, que ens facilitarà el pas a un món de petits plaers, al regne dels sentits, i que ens obrirà la gana. Es mostra curiós, tafaner, xafarder de tot el que l’envolta, amb ànsia de traduir-ho en paraules escrites.
Aquest vici de mirar, de sentir, l’ha portat a un repte nou que demà comença. L’estímul d’escriure dia a dia, d’intentar captar la màgia dels moments,  és la millor recepta per construir un escriptor i, a més, i, sobretot, per convertir-se en  un ésser humà millor.

Jesús M. Tibau

4 comentaris:

  1. felicitats per aquest projecte que tinc l'honor de prologar. Una abraçada

    ResponElimina
  2. Em sento privilegiat de poder iniciar aquest recorregut de la mà d'una autor tan gran -en tants aspectes- com l'Ignasi, i que a sobre ens doni la benvinguda algú com el Jesús. Jo, que vaig patir i ser patit per l'Ignasi aquells dies d'oficina que ara ens descriurà amb la seva impecable prosa, sens dubte em sosprendré de veure un altre caire de la història que vam compartir, un punt de vista diferenciat del que jo podia copsar -encara en les estones en què estàvem colze amb colze-. Perquè, en definitiva, encara que compartim espais i temps, mai podem estar dins la closca de l'altre.
    Li dono la raó al Jesús -podia ser d'una altra manera?- quan apunta que escriure ens fa millors. I afegeixo: llegir també ens ho fa. Ens ajuda a veure altres maneres de veure, a relativitzar, a pensar a partir de les experiències dels altres, a rumiar sobre els nostres i, amb una mica de sort, fer-nos un replantejament de les nostres conductes més desafortunades.
    Moltes gràcies, Ignasi, per permetre'ns rumiar una mica a partir del que tu vas rumiar, ara ja fa un trienni.

    ResponElimina
  3. Gràcies pel teu extens i intens comentari, Edu... I bona festa major!

    ResponElimina