Un quart de dotze. Surto
a estirar les cames. Els alts plataners del Passeig de Misericòrdia m’ombregen
el camí. A terra veig branquetes i les típiques boletes dels plataners, que han
caigut perquè aquest cap de setmana ha fet vent. M’assec en un banc, des d’on
contemplo la simètrica façana del santuari de Misericòrdia. El cel té un blau
amable i vivaç. No té aquell blau encès, pertorbador; ni tampoc aquell altre
descolorit i lànguid. El cel d’avui està al punt.
Aquestes estones em
salven la vida. Quantes vegades no he renascut fent aquest mateix camí! Quants
cops, asseient-me en un banc a llegir, o llegint mentres camino, no m’he
redimit! Si no fos per aquestes passejades, la feina de l’oficina m’hauria
tombat.
El sol pica poc. Corre un airet agradable. Tant de bo el temps aguanti
així de valents dies, perquè acabem d'entrar a l'estiu.
Bon inici de blog. T'aniré llegint!
ResponEliminaBona sort amb aquest nou projecte.
ResponEliminaGràcies, noies! Espero que agrado!
ResponElimina