Epíleg, per Judit Pujadó

Darrera d’algú que escriu hi ha moltes motivacions. Hi deu haver, segurament, tantes causes com persones i fins i tot es barregen els perquès dins de cadascun de nosaltres i en diferents moments de la nostra vida. Els motius, per descomptat, no són excloents. Hi ha qui escriu per vanitat, per la possibilitat d’assolir un èxit més imaginari que real. Hi ha qui escriu perquè pensa que això el farà diferent dels altres. Hi ha qui escriu per la fal•lera de construir històries i pel repte de bastir el canemàs d’unes vides inventades. Hi ha qui escriu per preservar móns que desapareixen, móns de vegades tan petits -o tan grans- com una infància. Hi ha qui escriu com una forma de teràpia. Hi ha qui, escrivint, pensa que vencerà el temps. Hi ha qui escriu per impressionar els col•legues i que els col•legues li reconeguin el mèrit. Hi ha qui escriu per ell mateix i es preocupa relativament pel suposat lector que potser algun dia tindrà. Hi ha qui escriu perquè s’ho passa bé, millor que fent qualsevol altra cosa. Hi ha qui escriu per espantar la bafarada del tedi i de l’avorriment. Hi ha qui escriu com una forma de denúncia, per mostrar el pes de la història damunt les espatlles de la pobra humanitat. O per denunciar el pes de la humanitat damunt les espatlles dels pobres individus.
També llegim per diferents motius. Hi ha lectors que es volen distreure, que es volen evadir o divertir-se. La lectura és la possibilitat de fer-ho en solitari, sempre i arreu. Un lector difícilment serà algú que s’avorreix. N’hi ha que volen que els enganyin i devoren amb veneració trames impossibles. N’hi ha que esperen revelacions artístiques, de les que eleven l’ànima. Hi ha qui llegeix per entrar en comunió amb l’enginy i amb la intel•ligència de qui escriu, com si autor i lector segellessin un pacte, eludint el temps i la distància que els separa. Hi ha qui llegeix per entendre els replecs inacabables de la condició humana. Hi ha qui llegeix per aprendre i, quan topa amb una gran obra, se sent més viu.
Al capdavall darrera d’algú que escriu i darrera d’algú que llegeix hi sol haver una il•lusió, fins i tot una passió. No penso que hi hagi gaire res més important a la vida que tenir il•lusions, que conservar passions. Ignasi Revés ha dedicat un moment de cada dia de la seva vida durant mig any a observar i a reflexionar. De vegades ha mirat enfora: els paisatges, els amics, els àpats, els llibres, els documentals. De vegades ha mirat endins i ens reporta les manies, les dèries i els capricis que el construeixen.
Si exceptuem aquells que volen ser enganyats, els altres lectors apreciem que les lectures destil•lin veritat, sinceritat, que traspuïn vida, que és com ens hi podem arrapar i com ens poden acompanyar els escrits dels altres. En aquest Dietari del Solstici, Revés ens convida a caminar pels dies que ell va viure entre els solstici d’estiu i el d’hivern del 2010. Podrem recordar esdeveniments i confrontar les seves reflexions amb les nostres. Ens podem deixar convidar, per exemple, a conèixer noves lectures o a veure documentals, com el que explica la història de com Aleksandr Soljenitsin va escriure Arxipèlag Gulag en aquella URSS tampoc no tan llunyana. Jo ho acabo de fer i em sento, com l’Ignasi, sotraguejada.
Un dietari no deixa de ser una invitació constant, no només a la lectura, sinó a tots els estímuls que ens sorprenen el viure. Com que sabem que tindrem penjats a internet i per sempre –un sempre virtual, tot s’ha de dir- les entrades diàries, hi podem tornar sempre que vulguem, llegir-los en ordre o en desordre, al nostre lliure albir, que és el que jo també els convido a fer.
Judit Pujadó

Dissabte, 18 de desembre de 2010

L’Oriol Gracià m’entrevista als estudis de Ràdio Tortosa. Parlem del paper que juga la literatura en la promoció del territori. Convenim que l’Empordà és destí turístic de primera divisió, entre altres motius, per les tones de bona literatura que hi va abocar Josep Pla. Jo afegeixo que s’ha d’aprofitar l’obra literària de Sebastià Juan Arbó per fer el mateix amb el Delta de l’Ebre. Tant l’un com l’altra tenen molt camp per córrer.

L’Oriol em pregunta si estic escrivint alguna cosa, i contesto que sí. Que faig el meu primer dietari entre solsticis. I que ell, i aquesta entrevista, hi sortirà. Ara ell em converteix en escriptor de ràdio, en el futur jo el faré periodista de llibre. 

Revelo les meves intencions, públicament, perquè el temps d’aquest dietari s’acaba. Només falten tres dies per al solstici d’hivern. Dic la veritat perquè ja n’estic cansat, de dir mentides. Sóc molt dolent dient-ne, em costa fabular, de seguida se’m nota quan no dic la veritat, tinc remordiments quan menteixo i em resulta molt més fàcil i còmode atendre’m als fets. I dic la veritat perquè sóc conscient que, si a algú no se li pot dir mai, mai, mai una mentida, és a un periodista.

Dijous, 16 de desembre de 2010

Llegeixo, a l’edició digital del diari Segre, que els actors de Pedra de tartera fan una estada als Pallars. Volen conèixer “in situ” els escenaris on transcorre l’obra de teatre –adaptació de la novel·la homònima de Maria Barbal- i amarar-se del dialecte pallarès. Ho trobo magnífic. Així es comença: fent justícia al text, volent ser fidedigne i respectant una determinada forma de parlar. La qual cosa, per cert, és respectar la diversitat, la pluralitat de parles del nostre país.

Com m’hauria agradat que l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano hagués reflectit aquesta sensibilitat! Vaig plegar als cinc minuts de començar-la. Quina vergonya, quina indignació, quina presa de pèl més gran escoltar els habitants d’un poblet del Pallars xerrar en barceloní! Tot l’esforç de Jaume Cabré, a la novel·la original, per reproduir el parlar pallarès, per terra. Un desastre. Per sort, sempre ens quedarà el llibre, potser la millor novel·la en català de la primera dècada del segle XXI. 

Les excuses no valen. No val a dir que és difícil parlar com es parla a comarques. Saber parlar diferent és quelcom que va inclòs a la feina i al sou d’actor. Que potser el Carles Canut, de Gerri de la Sal (Pallars Jussà), no declama en català estàndard quan cal i com cal? Que potser la Mercè Lleixà, de Roquetes (Baix Ebre), no interpretava en català normatiu quan se li demanava? Quin problema hi ha, doncs, perquè els del centre parlin com els de les vores, quan els de les vores parlen com els del centre?

Dimecres, 15 de desembre de 2010

 

Manhattan, de Woody Allen. Sens dubte, el millor començament de pel·lícula que he vist mai. Uns diàlegs enginyosos, audaços, àcids, mordaços. Uns personatges fantàstics: l’adolescent madura, la lesbiana sense complexos, el professor infidel, la periodista dura i alhora sensible, l’escriptor que vol triomfar. La música de George Gershwin, estel·lar, que batega darrera cada fotograma. El tribut a una ciutat: Nova York.

Manhattan és cinema de viatges. Woody Allen retrata els ponts, els parcs, els carrers, els teatres, els grans magatzems, els restaurants i els cafès, l’aigua de les badies, els cotxes, els gratacels, la nit de Nova York. Woody Allen dóna tot el que té per la seva ciutat, el seu paisatge estimat. Ho reflecteix el diàleg que mantenen Diane Keaton i el mateix Allen asseguts en un banc, amb el pont de Brooklyn i el dia que neix com a decorat:

-No és preciós, Ike? –diu ella.

-I més quan surt el sol.

-Sí, és cert, m’encanta.

-Quina meravella. Aquesta, aquesta és una gran ciutat. No, no m’importa què pensin els altres. És tan extraordinària, veritat?

L’argument no l’explico. Simplement reprodueixo una frase que diu Woody Allen poc abans del final, gravadora en mà i ajaçat al sofà:

-Una idea per a un conte curt sobre la gent de Manhattan, que s’està creant constantment veritables i innecessaris traumes neuròtics perquè això els evita enfrontar-se amb altres problemes de caràcter universal, de més difícil solució.

 

Qui ho diria millor que Woody Allen?

Dissabte, 11 de desembre de 2010

Llegeixo “Ho sap tothom, i és profecia”, poema de J.V. Foix inclòs a Nova antologia de la poesia catalana. Com diria el jesuïta Abizanda, estic “gagatibat i esmapegdut”. Foix crea una obra bellíssima, la dota d’un ritme ondulant i atraient, i transmet un missatge molt clar: que a cal fuster hi ha novetat.

Tinc un dubte. Vaig a la llibreria del menjador i en trec Obres poètiques, de J.V. Foix, un altre dels volums heretats del Bosch i la Teresina. Vull comprovar si inclou aquest poema. Vaig a l’índex i sí, hi és. Que estrany. No recordo haver-l’hi llegit. Fullejo el llibre i descobreixo, a la primera pàgina escrita, un punt de llibre de plata. Vaja. No recordo haver-lo llegit perquè no l’he llegit. En el seu dia, hi vaig deixar el punt de llibre perquè el volia llegir, però no el vaig ni començar. Ara hi caic. 

Més d’una vegada he tingut la sensació que els llibres em parlaven, que em feien preguntes, que volien dialogar amb mi, que m’aconsellaven que llegís altres llibres. Avui, però, ha estat diferent. Avui m’ha semblat que un llibre em parlava a través d’un altre llibre, que em deia vine, treu-me, obre’m, llegeix-me, home, que em tens tan oblidat com aquest punt de llibre de plata.

Dimecres, 8 de desembre de 2010

Enceto Nova antologia de la poesia catalana, un dels llibres heretats del Bosch i la Teresina. Després del pròleg de Joan Triadú, l’antologador del volum, llegeixo “El pi de Formentor”, de Miquel Costa i Llobera. Tot i que Triadú ordena els poetes antologats segons l’any de naixement, no em crec que aquest poema sigui el primer del recull per casualitat. Aquest poema és aquí per donar un cop d’efecte, per marcar territori, per captivar-nos des del primer moment i per dir-nos ei, a partir d’ara, en aquest llibre, trobareu coses com aquesta: “Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,/ com a penyora santa duré jo el teu record./ Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura/ i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…/ oh vida, oh noble sort!”

Joan Triadú fa una obertura valenta, sense complexos. Intueixo que jugarà fort i s’endurà la partida.

Dimarts, 7 de desembre de 2010

Acudeixo a la presentació, a les Borges Blanques, del número 151 de la revista Descobrir. A la sala d’actes de la Casa de Cultura retrobo el Francesc Florensa, coordinador del periòdic quinzenal SomGarrigues; el Miquel Andreu, president de l’Ateneu Popular Garriguenc, i el Ramon Queralt, ànima del moviment garriguista d’alliberament. El Miquel i el Ramon són els autors, respectivament, dels articles “L’oli que tot ho lliga” i “Pedra seca, gamma extra”, els quals formen part del monogràfic dedicat a les Garrigues. També volta per aquí el Jordi Bas, que ha retratat magníficament la comarca i ens ha regalat –juntament amb la Maria Rosa Vila, cap de fotografia, i el Nil Solà, director d’art de la revista- una portada de pel·lícula, on allò que impacta no és el treballat mas de volta, ni els frondosos pins, ni els olivers ufans, sinó la nit estrellada i enorme.

Escolto el Josep Lluís Balsells, president del consell comarcal; l’Anton Bundó, de l’Associació per al foment del turisme a les Garrigues; el Joan Morales, director del Descobrir, i el Miquel Àngel Estradé, alcalde de les Borges. Parlen d’oliturisme, gastronomia, carreteres, parcs eòlics, el canal Segarra-Garrigues… La meva veueta em diu que ens trobem en un moment crucial. Que no podem trair aquest número del Descobrir. Que aquest paisatge no es pot deixar perdre. Que no pot ser que els de fora ens ensenyin el camí i després n’agafem un altre. 

La comarca és a punt de rebrotar. Procurem, entre tots, d’esporgar-la bé.

Dissabte, 4 de desembre de 2010

Entro a la Fatarella. El termòmetre del cotxe marca un grau damunt zero. Passo entre el parament de la Festa de l’Oli, que s’ha de fer demà, i aparco. Penso que la meva intuïció bastarà per trobar la Fundació El Solà, però em torno a equivocar. Em perdo pels sinuosos i empedrats carrers de la Fatarella, fins que he de preguntar a un home que maniobra per entrar el tot terreny al garatge de casa. Arribo, amb el nas fresquet, a la Fundació El Solà. Saludo el Ramon i la Marta, i els pregunto si ja pensen en portar descendència al món. Saludo l’Ester, poetessa d’aquest poble; el Josep i l’Àlex, de l’Associació Lo Riu; el Rafel, bibliotecari de la Fatarella, i l’omnipresent Josep Moragrega, que avui també em presenta el llibre.

La d’avui tanca la campanya de presentacions d’Esmorzars de l’Ebre. Jesús, Paüls, Flix, Lleida, Tortosa, Santa Bàrbara, Móra d’Ebre, Vall-de-roures, Amposta, Deltebre i Reus han estat les anteriors parades del meu viatge llibresc. Quan demà, a l’Espartova, ma mare em pregunti com s’ha rebut aquest llibre a les Terres de l’Ebre, li contestaré que no hauria pogut somiar millor acollida. Els estic molt agraït, als ebrencs. I els dec molt.

A la presentació, comencem parlant de gastronomia i literatura i acabem parlant de preservació del patrimoni històric i parcs eòlics. Quan arriba el moment de signar exemplars, se’m presenta la Conxita de Batea. Ja m’havia semblat identificar-la abans, però no he gosat dir-li res. Amb la Conxita ens coneixem pel Facebook. La Conxita em presenta sa filla Míryam, de disset anys. A la Míryam li agrada molt escriure. Li aconsello que continuï escrivint i que llegeixi molt. De la mateixa manera que em van aconsellar, en el seu dia, que no deixés d’escriure i que llegís tant com pogués, ara sóc jo qui ha de passar el testimoni a gent com la Míryam. Hi estic obligat. 

M’acomiado dels amics de la Fatarella. Com que no puc passar entre el parament de la Festa de l’Oli, perquè és contra direcció, vaig a voltar per darrera el Casal. No sé com, però faig cap a la Casa Ecològica. La feina és meva per girar el cotxe, perquè m’he entaforat en un camí estret, costerut i és negra nit. No m’hi capfico. Això meu és defecte de fabricació.

Dimarts, 30 de novembre de 2010

Avui, per fi, han sortit les llistes que m’assignen –provisionalment- plaça a l’Escola Rubió i Ors de Reus, a tocar de casa meva. He hagut d’esperar un any des que es va convocar el concurs de trasllats, i segons sembla hauré d’esperar fins el proper febrer per prendre possessió de la plaça. Segons sembla, perquè realment no començaré fins l’u d’abril. Com diria ma mare: “Les coses de palàssio van amb aspàssio”.

No fa un any que espero canviar de feina, fa més temps. Molt més temps. Va ser quan vaig adonar-me que ni aquesta feina estava feta per a mi, ni jo estava fet per a aquesta feina. Va ser quan vaig decidir que no volia barallar-me cada dia; ni que em faltessin al respecte cada dia; ni que em diguessin tantes mentides cada dia; ni veure tanta misèria cada dia, ni veure com tot s’enfonsava, a poc a poc, sense remei, cada dia dia una mica més.

En tot aquest temps, he tingut la sensació que em trobava, manllevant una expressió del mestre Espinàs, en “temps afegit”. En un llibre que es titula, precisament, Temps afegit, Josep Maria Espinàs escriu que acaba de complir setanta-quatre anys, que acaba de completar el temps reglamentari de la seva vida –es veu que, quan era jove, va llegir en algun lloc que l’esperança de vida per als homes era de setanta-tres anys. I afirma: “Com en un partit de futbol, l’àrbitre m’ha concedit l’anomenat temps afegit”. Jo no he completat el temps reglamentari de la meva vida, crec que me’n queda molt per jugar, però sí que penso que aquí, a l’otegé, ja he viscut tot el que havia de viure. I no hi vull romandre més temps del necessari. Vull tranquil·litat, passar pàgina. Potser sóc massa dur, potser un tiquis-miquis. O potser un covard. És possible que totes tres coses alhora –coses més estranyes s’han vist. 

L’Araceli afirma que, tot i les ganes de marxar, quan no hi sigui, els trobaré a faltar. “A tu més que a d’altres”, responc. La Gemma, contrariada i resignada, pregunta: “Estàs content?” Amb un bocí de somriure, contesto: “Molt”.

Diumenge, 28 de novembre de 2010

Abans de marxar a Sarroca, anem a votar a l’Escola Rubió i Ors de Reus. Hi ha més votants que no em pensava. I molts interventors convergents. Molts. És una demostració de força, sens dubte. Per ventura és el preludi d’una gran victòria?

Donem una sorpresa als pares, que cullen olives al tros de la Creu. En principi, només m’esperaven a mi, però ens hem presentat la Maria Alba, la Joana, l’Aina, mon nebot David i jo. No només ho hem fet per alegrar el matí a mon pare i ma mare: volíem que les xiquetes sabessin que és, anar al defora. Volíem que sabessin què és, collir olives. Per això ens ha fet tanta gràcia quan la Joana i l’Aina, abillades amb jaquetes dobles, capells i guants, han rascat l’oliver amb les sarpetes.

Ensenyo als pares la revista Descobrir. Hi ha dues fotos del dia que va venir el Jordi Bas: en una, surten els caragols atacats per les flames, i a l’altra, l’estesa d’ametlles marcones que hi havia a l’entrada de casa. Els confesso que no m’esperava que triessin aquesta foto, i encara menys que la col·loquessin per obrir el meu article “El menú de les Garrigues”. Ho considero, però, un encert: la foto, a tota pàgina, de les ametlles, fa molt goig –el Jordi és bon fotògraf i mon pare, bon pagès- i aquests fruits són els secs símbols per excel·lència de la salvatge garriga.

Dinem aviat. Al voltant de la foguera, asseguts en caixes de fruita girades del revés, mengem carn rostida, llonganissa a la brasa i tomates al caliu. L’oli nou –espès, verd, picantet- amara les tomates i les llesques de pa torrat. Després de dinar, la Maria Alba s’emporta la canalla a Sarroca. Fa fresca i hem de collir.

La tarda no és gaire bona. Bufa vent del nord i, quan els núvols tapen el sol, la fredor s’accentua. He de substituir la gorra amb visera pel capell de llana, que em serveix per tapar-me les orelles. Amb el pedruscall del tros falquem les cantonades de les borrasses, perquè no les doblegui el vent. Collim olivers i olivers, omplim sacs i sacs. En cap moment em trec la jaqueta. Quan el sol és a un o dos dits de pondre’s, pleguem.

De tornada cap a Reus, ens acompanya ma neboda Mònica. No poso música, perquè el cotxe és una olla de grills. Les xiquetes repeteixen, una vegada i una altra, les joguines que els han de portar els Reis. La Mònica es pixa de riure. 

Deixem la Mònica a davant del seu edifici i ens n’acomiadem. Entrem al pis a escassos minuts per a les vuit del vespre, hora en què tanquen els col·legis electorals i en què es fan públiques les enquestes realitzades a peu d’urna. M’assec al sofà i engego la tele. A veure…

Dissabte, 27 de novembre de 2010

A la plaça del Portal Nou de Valls hi ha moviment. En aquesta hora del matí, hi celebren el Mercat del Tracte d’Equins. Al costat on toca el sol, formen els ruquets, els cavalls i els ponis. Pujo una costereta que queda al final de la plaça, a mà dreta. Altre cop a mà dreta, prenc el carrer de Sant Isidre. És un carrer estret, on hi toca poc el sol. Les cases són velles, altes, tenen les façanes grisenques i encrostonades. Trenco a mà esquerra. El carrer d’Artús està completament banyat per l’ombra. Al final del carrer, giro a mà dreta. Entro a la plaça de les Garrofes, on celebren un mercadet. Palots plens de pomes, peres i taronges; caixes de plàtans; bosses de patates i de caragols; cabeces d’alls, mates d’enciam i escarola, manats d’api i carrolls de raïm; avellanes, cacaus, nous i moniatos; planter. Continuo pel carrer de la Carnisseria. Ampolles d’oli i vi; pots de melmelada; senalles per anar a comprar. Enfilo el carrer Major i entro a la plaça del Blat. A sobre meu, pengen unes boles ornamentals de color lila. A l’altre costat de la plaça, hi ha la Casa de la Vila, mig banyada de sol. M’hi allargo. A mà esquerra, entreveig l’església de Sant Joan i un bocí del seu famós campanar. És curiós. Quan he deixat l’autovia a Alcover, tenia una clara perspectiva d’aquest campanar en forma d’agulla. Però quan he arribat a Valls, he hagut de forçar molt el coll per trobar-lo. La distribució dels carrers no hi ajuda. Ni davant per davant del campanar hi ha bona perspectiva. I si m’enretiro una mica, un arc de mig punt s’interposa entre jo i el temple.

Torno a la plaça del Blat. Segueixo pel carrer de la Cort, un carrer senyor i mudat. Passo pel costat esquerre del Pati, una plaça ampla i llarga. Arribo a l’Antic Hospital de Sant Roc, actual seu de l’Institut d’Estudis Vallencs. La façana de l’edifici és grana i blanca. Hi entro i pujo les escales. A dalt de tot, el claustre està cobert amb una mena de claraboia. Entro a la sala on Montserrat Comas, de l’associació Espais Escrits, explica què podem trobar a la seva pàgina web. La Montserrat, que coneixeré a la pausa de l’esmorzar, fa servir un projector i una pantalla perquè puguem veure la pàgina web. La Montserrat clica a la banda esquerra de la pàgina, on apareix la llegenda Mapa literari i apareix un mapa del món que localitza els territoris o ciutats que van descriure autors com Josep Pla, Jesús Moncada, Miquel Martí i Pol, Víctor Català, Maria Aurèlia Capmany o Maria Àngels Anglada. Clica sobre mapaliterari.cat, després sobre “Josep Palau i Fabre”, després a “Rutes literàries” i finalment a “Josep Palau i Fabre, Cant Espiritual”. Es desplega un vídeo i l’autor, amb una frondosa barba blanca, recita: “No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i penso creure en tu, quan no crec en ningú. Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo de tu com si fossis algú.” Sensacional, fora de sèrie.

Tinc fred als peus. Entre el públic distingeixo l’escriptor Magí Sunyer i Jordi Ferré, de l’editorial vallenca Cossetània. La Montserrat desplega un text de Jacint Verdaguer ––“Sant Petersburg, 26 de maig de 1884”-, un àudio d’Artur Bladé i Desumvila –“El Portal”, recitat per M. Cinta Massip en ebrenc, tot un detall- i un fragment de Vilaniu -la gran novel·la de Valls, escrita pel vallenc Narcís Oller. L’últim àudio, corresponent al Diari 1952-1960 de Joan Fuster, es diu “Campanades a Sueca”. Pep Cortés recita: “Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l’església del meu poble, en diem “drangs”. Al Fabra figura “dring”, però no “drang”. “Dring” no és necessàriament el so d’una campana. Els “drangs” de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana: de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s’ha mort un home; tants altres, que s’ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal entre nosaltres. A migdia, després de l’àngelus, toquen a morts. La meva mare s’alerta. “Calleu! A vore!...” Para l’orella. Compta els drangs. “És dona!”, diu. O: “És home!” Algú s’ha mort, al poble, home o dona, i el campanar escampa la notícia. Els drangs, és clar, costen diners. El campaner ha de cobrar, i els capellans. Hi ha “mort general”, que són moltes campanes, de ric; i “morts” subalterns, segons una gradació de tarifes. Els pobres tenen dret a un toc modest, però també els anuncia la campana, les campanes…”

He de llegir Fuster i Palau i Fabre. És urgent.

Surto de l’Institut d’Estudis Vallencs. Passo pel carrer de Jaume Huguet. Trenco a la dreta pel carrer Muralla del Castell. En una paret lateral d’una casa, albiro un cartell d’Enderrocs Civit. Vaja, aquests de Juneda, són internacionals! Més endavant, a mà esquerra, el sol brilla en un balcó de vidre d’un segon pis. A peu de carrer hi toca l’ombra. Continuo fins a la plaça de Sant Francesc, on hi ha l’església del mateix nom. Emprenc el carrer Muralla de Sant Francesc. A mà esquerra hi ha el Pius Hospital de Valls. A mà dreta, un quiosc. Hi entro. Pregunto al quiosquer:

-Teniu la revista Descobrir? 

-Ha arribat avui.

Dijous, 25 de novembre de 2010

Un bon llibre comença amb un bon títol. O dit al revés: un llibre pot ser bo, però també ho ha de ser el seu títol. De la mateixa manera que un bon títol per a un contingut fluix decep, un mal títol per a un bon contingut és com deixar una feina sense acabar. Per aquest motiu, és molt important triar el millor títol, un títol que no sigui aliè al que s’explica en el llibre, un títol que formi part d’un tot. Tant se val si curt o llarg, l’important és que entronqui amb l’essència, l’esperit del llibre. 

Un bon llibre sempre es recorda. Un bon llibre amb un bon títol mai no s’oblida.

Dimecres, 24 de novembre de 2010

Fa més d’una hora que el sol s’ha post, però encara hi ha lluentor sobre les muntanyes dels Ports. El Jesús Tibau i jo xerrem a peu dret a davant la seu de Doble Columna, a Tortosa, on fa una estona m’ha entrevistat per al programa de televisió “Tens un racó dalt del món”. Parlem de llibres i, sobretot, de política. Ens preguntem quin és el marge real de maniobra dels partits polítics envers el poder financer i ens dolem dels diners que els partits gasten en campanya electoral. Tot i la frescor del capvespre, conversem animadament.

Un cotxe s’atura davant nostre. S’abaixa la finestreta i el conductor pregunta:

-Escolten, vostès són de la campanya electoral?

Aquest paio l’he vist abans. Parlava amb un altre, tots dos també de peu, però a l’altre costat de l’avinguda de Remolins. Ens ha degut sentir parlar de política i ha deduït que érem polítics.

-Escolten, això que es fa domenge, on se fa?

Vol dir les eleccions. Jo pregunto:

-D’on sou?

-Del Rastre[1].

-En una escola, a la Biblioteca… -aventuro.

-Pregunte-ho a l’Ajuntament –per sort, el Jesús sempre té les paraules justes.

El paio arrenca el cotxe i se’n va. Recordo que m’han confós amb moltes persones, a la vida. En un pub de Sant Cugat, entre setmana, a altes hores de la matinada, uns aficionats del Manchester United es pensaven que jo era un seguidor del Bayern de Munic. Al Cogul, a les Garrigues, un diumenge d’abril plujós i fellinià, em van confondre amb l’editor –i a l’editor Jordi Quer, que portava bufandeta i ulleres de John Lennon, amb l’escriptor. I cada Sant Jordi, com que sec a darrera o al costat d’una tauleta on hi ha llibres i roses, la gent em pregunta quant valen els llibres i les roses. Però mai havia passat com un polític en campanya electoral. Deu ser per aquesta planta que tinc, o per la meva xerrera sense aturador, o perquè, al cap i a la fi, jo també sóc un propagandista.

---

[1] Barri de Tortosa.

Dilluns, 22 de novembre de 2010

Ahir no vaig seguir el debat electoral entre els candidats amb representació parlamentària. Vaig preferir el viatge de l’Espinàs per l’Alcalatén. Me n’he assabentat avui, que el socialista José Montilla i el convergent Artur Mas es van reptar a un cara a cara, i que hi ha moltes possibilitats que la TV3 el retransmeti. Grata sorpresa! Per fi una cosa que anima, que desperta l’interès per la campanya electoral! He de confessar que, en el passat, no era partidari dels debats cara a cara, perquè creia que lesionaven el pluralisme de casa nostra, però avui el crec necessari perquè, com a mínim, la política recuperi el crèdit perdut.

Hi ha tres partits, però, als quals no interessa que hi hagi debat. I que recorreran a la justicia electoral en cas que el vulguin emetre. El primer és Ciutadans, una colla de friquis que disparen contra quasi tot el que es mou. El segon és el PP, un partit que creu en el manament “Fes el que jo dic, però no el que jo faig” –a Espanya, hi pot haver un debat entre Rajoy i Zapatero, a Catalunya, no es pot tolerar un debat entre Montilla i Mas. I el tercer –sorpresa- és Esquerra Republicana. No ho hagués imaginat mai, que Esquerra actués així. Mai. Quan li convenia, va estar d’acord a participar en un debat sense els partits més petits i extraparlamentaris –Reagrupament i Solidaritat-, i ara que no li convé, es presenta com a víctima dels grossos. Ho han d’estar molt, d’espantats. I desesperats.

Joan Puicercós, candidat dels republicans, ho ha argumentat declarant que no es poden excloure els altres partits del debat, perquè Catalunya, en aquest sentit, és molt plural. I ha aclarit que el bipartidisme “ja no és un model vàlid en la majoria de països europeus i ni tan sols a Gran Bretanya es produeix”. Veig que estudiar Ciències Polítiques li ha servit d’alguna cosa.

Diumenge, 21 de novembre de 2010

Si Josep Pla és l’amo de les lletres catalanes, Josep Maria Espinàs, a dia d’avui, n’és el mestre. On queda especialment reflectida aquesta mestria és en els llibres dels seus viatges a peu. Al marge d’un camí o una carretera, en un bosc o un poble, l’Espinàs observa quelcom aparentment banal i anecdòtic i ho converteix en norma, en categoria, en regla general. Un exemple? A la pàgina cent quatre d’A peu per l’Alcalatén, escriu: “A la paret d’una casa dels afores, camí enllà, han pintat quatre pals i una estrella i aquesta llegenda: “L’Alcalatén, terra de bona gent”. No som a l’Alcalatén històric, però sí en la demarcació comarcal d’avui, i penso que està molt bé que la pintada no hagi estat esborrada, perquè més enllà de les picabaralles aquesta inscripció ha de satisfer tothom, i jo he estat a punt d’afegir-hi a sota: “D’acord”. Si repasso els meus viatges, en les terres altes valencianes he trobat sempre una gent de tracte natural i lleial. Terres de muntanya amb gent oberta… Paisatges trencats per barrancs amb gent comunicativa… Gent que ofereix entre roquissars gestos amables, sovint tendres… Què puc dir, dels tòpics literaris i sociològics. Trepitjant el país és difícil trobar tòpics.

Potser això té alguna cosa a veure amb aquest camp d’avellaners pel qual avanço. Algú m’ho va fer veure, a Benafigos: les ametlles s’han de fer caure, mentre que les avellanes cauen soles. Menys esforç, sens dubte. Més modern. Les plantacions d’avellaners tenen un èxit comprensible. Com les plantacions de tòpics, que cauen sols i només ens cal collir-los. La realitat és més aviat una ametlla, i per abastar-la cal sacsejar l’arbre –cal prendre’s algunes molèsties.” 

Quan li llegeixo paràgrafs com aquests, sempre em dic: “Cony d’home! Ja m’ha tornat a fotre!”

Dimarts, 16 de novembre de 2010

Navegant per internet, passo pel bloc Provisionals, de Pere Palau. Avui ha penjat un apunt titulat Quan el temps de la foscor s’allarga…, on llegeixo:

“Quan el temps de la foscor s’allarga i la claror minva, i l’aire arriba cada cop més fresc, surto al balcó, tranquil, en hora de matinada i miro Orió. I així, caçador sense dards, ressegueixo el seu trànsit fins que naixen les fulles en els arbres i la claror guanya temps cada dia. I penso: la vida va.

I arribarà, potser, un altre hivern –no dos, no tres; no vull ser superb ni ambiciós- i contemplaré, tranquil, el pas lent de les estrelles, de llevant a ponent, i potser repetiré: la vida continua.

I arribarà un temps en què sereu vosaltres –i ells i elles-, desitjo que tranquils en nit serena, que mirareu el cel i comptareu les estrelles que passen i ho contareu. Tant se val que sigui hivern o primavera, tardor o estiu, mentre la vida sigui viva i es renovi.”

Abans de començar-lo a escriure, tenia clar que aquest havia de ser un llibre solar, un llibre minvant. Volia retratar-hi l’escurçament, lent però imparable, de les hores de llum des del solstici d’estiu fins al solstici d’hivern. I ho volia fer no per escriure la història d’un declivi, d’una decadència, sinó per per descriure, l’últim dia del dietari, els instants previs a una renaixença, a una nova creixença del sol. Perquè és això, en definitiva, la vida: un constant caure i tornar-se a aixecar. 

Sorprenent. El Pere ha copsat l’essència d’aquest dietari abans que jo l’acabi d’escriure.

Dijous, 4 de novembre de 2010

He de marxar abans d’hora de la feina. No em trobo bé. Camino a càmera lenta pel carrer. No acabo d’arribar mai. Quan sóc a casa, dic a la Maria Alba que no podré anar a buscar les nenes. Em colgo al llit. Ella s’avia a l’escola, torna amb les nenes i les posa a dormir. La Maria Alba se’n va a treballar.

Al llit, jec arrupidet, amb una manta a sobre. Tinc les cames com si me les haguessin planxat. Estic molt feble, em noto un rau-rau a la panxa. Vaig claret. Porto el camal esquerre dels pantalons del pijama arremangat fins al genoll, i ni força tinc per desarremangar-me’l.

S’aixequen la Joana i l’Aina de no gaire bon humor. L’Aina pregunta on és la mama i la Joana anuncia que ella té mal de cap, i de nas, i de panxa com el papa. Jo els aviso que aquesta tarda no em busquin, sisplau, que els poso els dibuixos animats i que passem la tarda com puguem. Elles no entenen res. Me’n torno cap al catre. Estic de molt mala lluna. 

Durant una llarga estona, bec aigua d’una ampolleta i miro a través de la cortina com es fon prematurament la tarda. Trec forces de flaquesa i m’aixeco del llit. Les noies miren els dibuixos del Marsupilami. Faig una cosa que fa temps que volia fer: estiro un llibre de la lleixa de dalt de tot del moble del menjador i els l’ensenyo. És el còmic El presoner dels 7 Budes, una aventura d’Espirú i Fantàstic, on hi apareix el Marsupilami. Assenyalem les vinyetes on surt l’animal groc i negre, de llarga cua i força terrible. Per la cara que fan, sembla que els agradi. Tant de bo, quan el puguin llegir, en gaudeixin la meitat del que gaudeixo jo ensenyant-los-hi.

Diumenge, 31 d'octubre de 2010

Com que sóc un noctàmbul, passada la mitjanit encara miro la tele. Entrepusso amb el documental La història secreta d’Arxipèlag Gulag. És fascinant. Amb una música entre tràgica i transcendent, explica com Aleksandr Soljenitsin va escriure i va dictar Arxipèlag Gulag, obra que denuncia la repressió al camps de concentració –gulags- a la Unió Soviètica des de 1918 a 1956. Soljenitsin, a banda de recloure’s en els llocs més diversos i isolats per redactar l’obra, mantenia fugaces trobades amb els “invisibles” –col·laboradors-, on els indicava què s’havia de redactar. Soljenitsin es feia escàpol aviat, no fos cas que el KGB, el servei secret soviètic, el cacés. Al documental entrevisten un d’aquests “invisibles”, una dona, que qualifica Arxipèlag Gulag de “llibre sagrat”.

El llibre, un cop escrit, microfilmat i enquadernat en la més estricta clandestinitat, va ser tret a l’estranger. La mort d’una de les copistes, suposadament per suïcidi després d’un interrogatori, va precipitar-ne la publicació, a França, el 1973. Soljenitsin va ser ràpidament detingut i enviat a l’exili.

En alguns moments, més que veure el documental, sembla que estigui revisitant la pel·lícula Fahrenheit 451, de François Truffaut, basada en la novel·la homònima de Ray Bradbury. Escoltes telefòniques; registres domiciliaris; persecució policial de l’entorn de l’escriptor; campanya difamatòria de Soljenitsin per part de la premsa del règim comunista, com un periodista suec va treure de la URSS el discurs d’acceptació del Premi Nobel de Literatura que li van atorgar a Soljenitsin el 1970… 

El documental em deixa tocat, desorientat, sorprès. Que un lector pugui anomenar un llibre “sagrat”; que l’estat soviètic considerés –segons el mateix Soljenitsin- el llibre “massa fort” com per lluitar-hi, i que circulessin per la URSS versions en miniatura del llibre per ser llegides en una sola nit i ser passades a una altra persona quan sortís el sol, em fa pensar si, realment, un llibre pot canviar el món.

Divendres, 29 d'octubre de 2010

Avui he tornat a veure Ratatouille, una de les meves pel·lícules preferides. I el film que m’inspira més a l’hora d’escriure. Gran part de la meva literatura gastronòmica beu i menja d’aquesta pel·lícula de dibuixos animats. D’aquí en vaig treure que un bon menjar ens transforma; que el menjar pot esdevenir una obra d’art; que al bon menjar hi ha poesia i música. I d’aquí en vaig aprendre que, quan s’ha de parlar de menjar, no n’hi ha prou amb el menjar. Que s’han de retratar els ambients, els personatges, els diàlegs i els paisatges que hi ha al voltant del menjar. Un exemple: quan el jove Lingüini arriba al seu esquifit pis parisenc i col·loca com pot la bicicleta darrera la porta. Hi ha una evocació de Billy Wilder a Irma la Douce i fins i tot a The Apartment que val un quintar. O quan la rata Rémi inicia el seu ascens de les clavegueres a les teulades de París. Allí hi ha il·lusió, inquietud, passió per la descoberta, ganes de menjar-se el món, aquella bohèmia i aquell romanticisme tan atribuïts a París i, finalment, el premi: una enlluernadora panoràmica nocturna de la ciutat, amb la Torre Eiffel al fons.

Ara bé, si he de triar un moment de la pel·lícula, trio la reflexió final del crític gastronòmic Anton Ego, que a la versió anglesa posa veu el mític Peter O’Toole. Jo, que encara no he rebut una crítica  -positiva o negativa- dels meus llibres als diaris del cap i casal, em consolo amb les paraules d’Ego, que es podrien traduir així: “En molts sentits, la feina d’un crític és fàcil. Arrisquem molt poc, perquè gaudim d’una posició que està per sobre dels que exposen el seu treball al nostre judici. Xalem amb les critiques negatives, que són divertides d’escriure i de llegir. Però el fet més amarg que els crítics hem d’afrontar és que, a l’hora de la veritat, qualsevol producte mediocre té més sentit que la crítica en què el qualifiquem de deixalla.” 

Dijous, 28 d'octubre de 2010

Enllesteixo Apunts per al retrat d’una ciutat, de Borja Bagunyà. Tot i que és el seu primer llibre, m’ha agradat més que Defensa pròpia, el qual va publicar després, i que tant èxit de crítica i públic va tenir. Els contes d’Apunts… estan molt ben construïts, admirablement escrits. Amb només dinou anys, Bagunyà sap treure suc a històries que aparentment no en tenen, i les estira, i les fa anar on vol, i tu a darrere, absorbit per la seva escriptura.

En la meva opinió, Borja Bagunyà és el millor narrador en català de la seva generació. I potser el millor narrador en català d’aquí a uns anys.