Dijous, 16 de desembre de 2010

Llegeixo, a l’edició digital del diari Segre, que els actors de Pedra de tartera fan una estada als Pallars. Volen conèixer “in situ” els escenaris on transcorre l’obra de teatre –adaptació de la novel·la homònima de Maria Barbal- i amarar-se del dialecte pallarès. Ho trobo magnífic. Així es comença: fent justícia al text, volent ser fidedigne i respectant una determinada forma de parlar. La qual cosa, per cert, és respectar la diversitat, la pluralitat de parles del nostre país.

Com m’hauria agradat que l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano hagués reflectit aquesta sensibilitat! Vaig plegar als cinc minuts de començar-la. Quina vergonya, quina indignació, quina presa de pèl més gran escoltar els habitants d’un poblet del Pallars xerrar en barceloní! Tot l’esforç de Jaume Cabré, a la novel·la original, per reproduir el parlar pallarès, per terra. Un desastre. Per sort, sempre ens quedarà el llibre, potser la millor novel·la en català de la primera dècada del segle XXI. 

Les excuses no valen. No val a dir que és difícil parlar com es parla a comarques. Saber parlar diferent és quelcom que va inclòs a la feina i al sou d’actor. Que potser el Carles Canut, de Gerri de la Sal (Pallars Jussà), no declama en català estàndard quan cal i com cal? Que potser la Mercè Lleixà, de Roquetes (Baix Ebre), no interpretava en català normatiu quan se li demanava? Quin problema hi ha, doncs, perquè els del centre parlin com els de les vores, quan els de les vores parlen com els del centre?

Dimecres, 3 de novembre de 2010

Tal dia com ahir, va fer tres anys que vaig començar a l’otegé de Reus. Pregunto als companys de feina si ho van celebrar d’una forma especial. Sorprenentment, diuen que sí. Resulta que, a mig matí, es van sentir uns crits al fons de la sala d’espera, tocant a la porta del carrer. Dues noies es discutien no se sabia ben bé perquè. Com el Mar Roig a les ordres de Moisès, els usuaris es van apartar a banda i banda i van aparèixer les dues xiques, que practicaven un fragorós ball de bastons. Les xicotes, que s’estiraven dels cabells, van acabar caient a terra, des d’on van continuar la performance. Al final, uns nois les van descompartir. Des del públic, algú les convidava a sortir al carrer si volien estomacar-se. Una, precisament, va sortir a fora. A l’altra se la va atendre. I quan la del carrer va tornar a entrar –perquè va tornar a entrar-, també se la va atendre.

Tal dia com ahir, va fer tres anys que vaig començar a l’otegé de Reus. Hi va haver una festa, jo hi estava convidat i no hi vaig anar. I a sobre, em vaig quedar sense regal d’aniversari.

Dissabte, 11 de setembre de 2010

Ni a Reus, ni a Solivella, ni a Belltall hem vist tantes senyeres com a Tàrrega. És clar que avui, a la capital de l’Urgell, a més de la Diada de Catalunya, celebren la festa major i FiraTàrrega, la fira del teatre al carrer. Així m’ho precisa el Carles Domingo, amb qui em trobo a la plaça de les Nacions Sense Estat.

Conec el Carles des que estudiàvem Polítiques a l’Autònoma. Va ser ell qui em va descobrir la fira del teatre, on veuria actuar abans que fos conegut pel gran públic l’italià Leo Bassi. També va ser el Carles qui ens va brindar l’oportunitat, a mi, la Maria Alba i el Víctor Reixach –company de carrera, de treballs universitaris i d’un viatge al País dels Càtars que em va trinxar el pobre Peugeot 205-, de riure a cor què vols amb l’obra Nena maca, per favor, els postres. Només hi sortien dos actors: una noia que havia de començar a rodar aviat amb Alejandro Amenábar i un noi que és, a dia d’avui, un dels millors imitadors del nostre país. Ella es diu Clara Segura i ell, Bruno Oro.

Si una cosa té el Carles, a banda de ser treballador, exigent i metòdic, és que està ben informat. Sempre sap a l’espectacle que va, i rarament s’equivoca. Per això, el segueixo a ulls clucs quan em diu que anem al carrer del Migdia, a tocar del riu Ondara, perquè d’allí surt un espectacle itinerant que té bona pinta.

L’espectacle es diu Rodafonio, i va a càrrec de la Factoria Circular. Una estructura metàl·lica amb una roda gegant al mig es desplaça gràcies a dos paios que pedalen a dreta i esquerra d’aquesta roda. A dins de la gran roda, hi ha tres rodones més petites. I a dins de cada una d’aquestes rodones, que donen voltes juntament amb la roda gran, hi ha assegut un músic: un que polsa la guitarra, un que aporrina la bateria i un altre que bufa el saxofon i el clarinet. Una vegada més, em descobreixo davant del Carles. I penso que no m’aniria malament ser una mica més com ell.