Manhattan,
de Woody Allen. Sens dubte, el millor començament de pel·lícula que he vist
mai. Uns diàlegs enginyosos, audaços, àcids, mordaços. Uns personatges
fantàstics: l’adolescent madura, la lesbiana sense complexos, el professor
infidel, la periodista dura i alhora sensible, l’escriptor que vol triomfar. La
música de George Gershwin, estel·lar, que batega darrera cada fotograma. El
tribut a una ciutat: Nova York.
Manhattan
és cinema de viatges. Woody Allen retrata els ponts, els parcs, els carrers,
els teatres, els grans magatzems, els restaurants i els cafès, l’aigua de les
badies, els cotxes, els gratacels, la nit de Nova York. Woody Allen dóna tot el
que té per la seva ciutat, el seu paisatge estimat. Ho reflecteix el diàleg que
mantenen Diane Keaton i el mateix Allen asseguts en un banc, amb el pont de Brooklyn
i el dia que neix com a decorat:
-No
és preciós, Ike? –diu ella.
-I
més quan surt el sol.
-Sí,
és cert, m’encanta.
-Quina
meravella. Aquesta, aquesta és una gran ciutat. No, no m’importa què pensin els
altres. És tan extraordinària, veritat?
L’argument
no l’explico. Simplement reprodueixo una frase que diu Woody Allen poc abans
del final, gravadora en mà i ajaçat al sofà:
-Una
idea per a un conte curt sobre la gent de Manhattan, que s’està creant
constantment veritables i innecessaris traumes neuròtics perquè això els evita
enfrontar-se amb altres problemes de caràcter universal, de més difícil
solució.
Qui ho diria millor que Woody Allen?
Gent com Allen -millor dit, ningú com Allen- ha fet de Nova York una imatge universal de la societat urbana, urbanita com se sol dir. I per tant una metàfora del món. I per tant en bona part nostra.
ResponElimina