Avui, per fi, han sortit
les llistes que m’assignen –provisionalment- plaça a l’Escola Rubió i Ors de
Reus, a tocar de casa meva. He hagut d’esperar un any des que es va convocar el
concurs de trasllats, i segons sembla hauré d’esperar fins el proper febrer per
prendre possessió de la plaça. Segons sembla, perquè realment no començaré fins
l’u d’abril. Com diria ma mare: “Les coses de palàssio van amb aspàssio”.
No fa un any que espero
canviar de feina, fa més temps. Molt més temps. Va ser quan vaig adonar-me que
ni aquesta feina estava feta per a mi, ni jo estava fet per a aquesta feina. Va
ser quan vaig decidir que no volia barallar-me cada dia; ni que em faltessin al
respecte cada dia; ni que em diguessin tantes mentides cada dia; ni veure tanta
misèria cada dia, ni veure com tot s’enfonsava, a poc a poc, sense remei, cada
dia dia una mica més.
En tot aquest temps, he
tingut la sensació que em trobava, manllevant una expressió del mestre Espinàs,
en “temps afegit”. En un llibre que es titula, precisament, Temps afegit, Josep Maria Espinàs escriu
que acaba de complir setanta-quatre anys, que acaba de completar el temps
reglamentari de la seva vida –es veu que, quan era jove, va llegir en algun
lloc que l’esperança de vida per als homes era de setanta-tres anys. I afirma:
“Com en un partit de futbol, l’àrbitre m’ha concedit l’anomenat temps afegit”.
Jo no he completat el temps reglamentari de la meva vida, crec que me’n queda
molt per jugar, però sí que penso que aquí, a l’otegé, ja he viscut tot el que
havia de viure. I no hi vull romandre més temps del necessari. Vull tranquil·litat,
passar pàgina. Potser sóc massa dur, potser un tiquis-miquis. O potser un
covard. És possible que totes tres coses alhora –coses més estranyes s’han
vist.
L’Araceli afirma que, tot i les ganes de marxar, quan no hi sigui, els
trobaré a faltar. “A tu més que a d’altres”, responc. La Gemma, contrariada i
resignada, pregunta: “Estàs content?” Amb un bocí de somriure, contesto:
“Molt”.
