En dos anys i mig, me
n’he afartat, de presentar els meus llibres. He fet una cinquantena de bolos per Catalunya i part de l’Aragó.
N‘hi ha hagut en llibreries, biblioteques, diades de Sant Jordi, bars, sales
del ball, centres cívics, ajuntaments i consells comarcals, cooperatives,
fires, escoles i fins i tot en una llar de jubilats. He
presentat els llibres assegut i plantat, sol i acompanyat, amb i sense exemplars
per signar, a cobert i a l’aire lliure. En totes aquestes situacions, m’he sentit com el
polític quan fa campanya porta a porta. Com el candidat que busca la
comunicació directa, no tant els mitjans de comunicació de masses. Com aquell
que vol convèncer, no pas adoctrinar. Com el polític que vol parlar, preguntar
i escoltar, no com el que llença l’eslògan, el missatge, la frase de vint
segons que pertoca avui, primer o últim dia de campanya electoral.
Aquesta forma de fer implica voltar molt, conèixer cada cop més gent i
obtenir recompenses que reconforten l’esperit. Però arriba un punt que te’n
canses, perquè l’esforç que has de fer és massa gran. Ja has passat les
fogonades dels primers llibres; ja has vist el pa que s’hi dóna, en aquest
petit món; vols aprofitar el cap de setmana amb la família en comptes de
sotmetre’t a la literatura, i vols escriure alguna cosa senzilla, íntima, que
no et faci trencar massa el cap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada