-Sempre em passa el
mateix quan acabo una pel·lícula: una sensació d’abandonament, de buit, i cada
vegada és pitjor, no ho puc evitar.
Això diu Kirk Douglas a The bad and the beautiful, de Vincent
Minelli, una de les millors pel·lícules que he vist mai. La frase resumeix
l’estat d’ànim de molts creadors quan acaben l’obra en què han abocat tant
temps i esforç, tanta passió i nervis, tantes il·lusions i incerteses, i
després no saben on tocar vores. Jo mateix m’hi identifico, perquè en la
redacció dels meus llibres pateixo massa, vull veure’ls enllestits ja, tot i
que sé que encara manca molt temps per acabar-los i editar-los. I llavors, quan
el llibre surt a la llum, em pregunto: “I ara què? Què faig ara?” Em sento
desorientat, desactivat, i ràpid he de saber quin és el proper llibre que he
d’escriure.
En el meu cas –no sé si
en el cas de Jonathan, el productor que interpreta Kirk Douglas-, és un
símptoma de poca maduresa. Si fos madur, gaudiria plenament del que escric ara,
d’aquesta frase per exemple, i no estaria pensant en l’últim dia d’aquest
dietari, com és el cas. Si fos madur no desitjaria arribar tan aviat a port,
voldria aprofitar el viatge.
Espero millorar. Espero dominar, algun dia, el tempo de les emocions llibresques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada