No és armènia, és
sordmuda. Li parlo a poc a poc. A jutjar per les ganyotes que fa, tinc la impressió
que no m’acaba d’entendre. Vocalitzo més. Ella m’escriu en un paper: PERDONA
CATALÁN. I a la línia de sota, afegeix: ESPAÑOL. Faig una caparrada. Tota
l’estona li he estat parlant en castellà.
La dona porta tots els
papers. L’informo que en dues –dos dits- o tres –tres dits- setmanes li
arribarà una carta on li comunicaran si li han concedit el subsidi o no. Em
costa fer-li entendre la conjunció disjuntiva o. Seria més fàcil que li digués
tal dia rebràs la carta en què et donen el subsidi i llestos. Però es veu que
hem vingut al món a matisar-ho tot… I també em costa fer-li entendre que li ho
comunicaran per correu. Faig un gest com els de Joaquín Prat al programa de
televisió El precio justo, quan
cridava als concursants allò de: “A jugar!” Ella i l’home que l’acompanya,
també sordmut, es miren i repeteixen el meu gest. No els hauré dit pas una
paraulota…
Jo els admiro, aquesta
gent. N’admiro la força interior, la perseverança, l’esperit de superació, la
lluita contra l’adversitat i la incomprensió. Converteixen un erm en un jardí,
un pedregar en un castell. Fan fàcils les coses difícils. I se’n surten. D’una
manera o altra, sempre se’n surten.
Els admiro. Tant de bo fos la meitat del que són ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada