Epíleg, per Judit Pujadó

Darrera d’algú que escriu hi ha moltes motivacions. Hi deu haver, segurament, tantes causes com persones i fins i tot es barregen els perquès dins de cadascun de nosaltres i en diferents moments de la nostra vida. Els motius, per descomptat, no són excloents. Hi ha qui escriu per vanitat, per la possibilitat d’assolir un èxit més imaginari que real. Hi ha qui escriu perquè pensa que això el farà diferent dels altres. Hi ha qui escriu per la fal•lera de construir històries i pel repte de bastir el canemàs d’unes vides inventades. Hi ha qui escriu per preservar móns que desapareixen, móns de vegades tan petits -o tan grans- com una infància. Hi ha qui escriu com una forma de teràpia. Hi ha qui, escrivint, pensa que vencerà el temps. Hi ha qui escriu per impressionar els col•legues i que els col•legues li reconeguin el mèrit. Hi ha qui escriu per ell mateix i es preocupa relativament pel suposat lector que potser algun dia tindrà. Hi ha qui escriu perquè s’ho passa bé, millor que fent qualsevol altra cosa. Hi ha qui escriu per espantar la bafarada del tedi i de l’avorriment. Hi ha qui escriu com una forma de denúncia, per mostrar el pes de la història damunt les espatlles de la pobra humanitat. O per denunciar el pes de la humanitat damunt les espatlles dels pobres individus.
També llegim per diferents motius. Hi ha lectors que es volen distreure, que es volen evadir o divertir-se. La lectura és la possibilitat de fer-ho en solitari, sempre i arreu. Un lector difícilment serà algú que s’avorreix. N’hi ha que volen que els enganyin i devoren amb veneració trames impossibles. N’hi ha que esperen revelacions artístiques, de les que eleven l’ànima. Hi ha qui llegeix per entrar en comunió amb l’enginy i amb la intel•ligència de qui escriu, com si autor i lector segellessin un pacte, eludint el temps i la distància que els separa. Hi ha qui llegeix per entendre els replecs inacabables de la condició humana. Hi ha qui llegeix per aprendre i, quan topa amb una gran obra, se sent més viu.
Al capdavall darrera d’algú que escriu i darrera d’algú que llegeix hi sol haver una il•lusió, fins i tot una passió. No penso que hi hagi gaire res més important a la vida que tenir il•lusions, que conservar passions. Ignasi Revés ha dedicat un moment de cada dia de la seva vida durant mig any a observar i a reflexionar. De vegades ha mirat enfora: els paisatges, els amics, els àpats, els llibres, els documentals. De vegades ha mirat endins i ens reporta les manies, les dèries i els capricis que el construeixen.
Si exceptuem aquells que volen ser enganyats, els altres lectors apreciem que les lectures destil•lin veritat, sinceritat, que traspuïn vida, que és com ens hi podem arrapar i com ens poden acompanyar els escrits dels altres. En aquest Dietari del Solstici, Revés ens convida a caminar pels dies que ell va viure entre els solstici d’estiu i el d’hivern del 2010. Podrem recordar esdeveniments i confrontar les seves reflexions amb les nostres. Ens podem deixar convidar, per exemple, a conèixer noves lectures o a veure documentals, com el que explica la història de com Aleksandr Soljenitsin va escriure Arxipèlag Gulag en aquella URSS tampoc no tan llunyana. Jo ho acabo de fer i em sento, com l’Ignasi, sotraguejada.
Un dietari no deixa de ser una invitació constant, no només a la lectura, sinó a tots els estímuls que ens sorprenen el viure. Com que sabem que tindrem penjats a internet i per sempre –un sempre virtual, tot s’ha de dir- les entrades diàries, hi podem tornar sempre que vulguem, llegir-los en ordre o en desordre, al nostre lliure albir, que és el que jo també els convido a fer.
Judit Pujadó

Dimarts, 21 de desembre de 2010

Ni fet expressament.

Al matí, caminant pel passeig de Misericòrdia, de poc em servia el paraigua: la pluja queia d’esquitllèbit i em xopava el pit. A la tarda, quan he anat a buscar les nenes, he hagut de carregar una bossada –demà acaben les classes, i avui ha començat l’operació d’evacuació de material- perquè elles poguessin subjectar els paraigües amb les dues mans. A sobre, hem hagut de vigilar de no ficar la pota –literalment- als tolls que converteixen el descampat-pàrquing de l’Escola Els Ganxets en un fangar. Ara, a un quart de dotze de la nit, a la Rambla Nova de Tarragona, brilla la lluna plena i majestuosa. Queden quatre núvols esgarriats, escanyolits.

Ni fet expressament.

Un camió d’escombraries dóna la volta a la plaça de la Imperial Tàrraco. Un altre baixa de la Rambla Nova. Jo tiro amunt. Saludo el monument als castellers. A la font del centenari de la Rambla, l’aigua vessa lenta i endreçada. A mà esquerra, dos operaris netegen una caseta de l’ONCE. Un dels operaris encén un cigar esmitjanat. Més endavant, trobo un gran arbre de Nadal, guarnit amb llums blanques i blaves, verdes i roges. Els arbres de banda i banda de la Rambla també estan il·luminats: les branques que ixen dels troncs estan mallades de llums blanquinosos. Les llums es reflecteixen a les rajoles molles.

A aquesta hora, encara volta gent. Veig una dona que porta una bossa grossa a la mà esquerra i un paraigua plegat a la mà dreta. Fa servir el paraigua de bastó, perquè aquesta Rambla que du a la mar té la particularitat que fa pujada. Passo entremig de les parades de la Fira d‘Artesania. Un vigilant de seguretat fa la ronda. Al capdamunt de la Rambla, d’uns fanals pengen unes banderoles on llegeixo: “Tarragona s’encén per a tu”. Ara això es pot dir, però si li ho proposen fa dos mil anys a Neró, s’ho pren al peu de la lletra.

M’aferro a la barana del Balcó del Mediterrani. Una vintena de metres més avall, hi ha la via del tren i les ones que escumegen a la platja. Al fons, tres vaixells que suren en la foscor mediterrània. Més al fons, la tènue línia de l’horitzó. A dalt, una llumeta que es passeja, que bé podria ser un avió o un helicòpter. A la dreta, a prop de l’estació de tren, unes grues que giren. I aquí, on sóc jo, un paio que prendrà apunts fins que arribi l’hivern.

Dilluns, 20 de desembre de 2010

A l’otegé, de bon de matí, descobreixo tres estufes: dues a la banda del SOC i l’altra a Prestacions. Dic a l’Àngels i l’Araceli que en són molt, de fredoliques. Elles em responen que es nota, que no vaig venir el dijous i el divendres. Sinó, sabria què hi fan, aquí, aquestes estufes.

La setmana passada, dimecres, ja vaig notar una mica de frescor. Una estona, fins i tot, vaig haver de treballar amb la jaqueta posada. A fora feia més fred i a dins l’aire calent bufava escanyat. Doncs bé, l’endemà va ser un dia especialment fred. La Maria Alba em va dir que, quan portava les nenes a l’escola, el termòmetre del cotxe s’havia desplomat fins als zero graus. Aquí a l’oficina, la temperatura era de setze graus. Insuportable. Tots, usuaris i treballadors, amb abrics i bufandes. La Lorena picava les tecles de l’ordinador amb guants. El divendres van arribar les estufes i mig arreglat. Mig apedaçat.

Aquesta oficina és el mirall d’un país, d’un temps. Tot el que es veu aquí dins és un reflex del que passa a fora.

Diumenge, 19 de desembre de 2010

Un guàrdia urbà m’atura a la rotonda del tanatori. He de cedir el pas a una ambulància que ve del carrer de Cambrils i enfila l’autovia de Bellisens. Jo encara no ho sé, però avui ha començat el trasllat de pacients de l’hospital vell a l’hospital nou.

Aparco. Sortim tots quatre del cotxe. Traiem les dues bicicletes de rodetes del maleter. La Joana i l’Aina hi pugen. Entrem al parc de Mas Iglesias.

La tardor tardana ens regala un dia preciós. El cel és claret, els núvols fins estrips de cotó fluix i el sol escalfa el clatell. Es respira una humitat de roba neta, perfumada, acabada d’estendre. A davant de Mas Iglesias celebren la festa nadalenca de l’associació de veïns del barri: cucanyes, manualitats, paradetes on es poden comprar productes diversos, un pallasso que infla globus, un tronc de Nadal que camina i un altre, més gros, que la canalla fa cagar a dalt d’un escenari. Saludo el Jordi Balust, amb qui vaig treballar al Centre de Seguretat i Salut Laboral, a Tarragona. Pregunto al Jordi, que és el president veïnal, si es pot entrar a Mas Iglesias. Diu que sí, que hi ha una exposició de parelles de cinema.

Rodolfo Valentino i Agnes Ayres a The son of the Sheik; John Gilbert i Lillian Gish a La Bohème; May Irwin i John Rice a The kiss; Paul Newman i Piper Laurie a The hustler; Charlton Heston i Janet Leigh a Touch of evil; Grace Kelly i Cary Grant a To catch a thief; Charles Chaplin i Paulette Goddard a Modern times; Fred Astaire i Ginger Rogers a Roberta; Burt Lancaster i Ava Gardner a The Killers; Laurence Olivier i Joan Fontaine a Rebecca; Humphrey Bogart i Lauren Bacall a To have and have not; Rita Hayworth i Glenn Ford a Gilda; Katharine Hepburn i Spencer Tracy a Adam’s rib; William Holden i Gloria Swanson a Sunset Boulevard; John Wayne i Maureen O’Hara a The quiet man; James Stewart i Kim Novak a Vertigo; Warren Beatty i Faye Dunaway a Bonnie and Clyde; Audrey Hepburn i George Peppard a Breakfast at Tyfanny’s; Tony Curtis i Marilyn Monroe a Some like it hot… Admiro les fotografies d’enormes dimensions on apareixen actors i actrius. Sento un goig molt gran en comprovar que he vist la majoria d’aquestes pel·lícules.

A dalt de l’escenari, ballen nens i nenes. La Joana i l’Aina s’ho miren des de baix, a primera fila, tibades, amb coll de girafa. Sona una cançó que comença així: “Las populares unidas jamás serán vencidas”. Obro els ulls com unes taronges. Propaganda política encoberta? La cançó, més endavant, diu: “A volar, vamos, a ocupar nuestro lugar. A volar, vamos, esto recién va a comenzar”. No m’imagino l’Esperanza Aguirre, la María Dolores de Cospedal o l’Alícia Sánchez-Camacho ballant-la. La Soraya potser sí… En tot cas, si aviat emprenem el vol, potser que tinguem el paracaigudes a mà.

Dissabte, 18 de desembre de 2010

L’Oriol Gracià m’entrevista als estudis de Ràdio Tortosa. Parlem del paper que juga la literatura en la promoció del territori. Convenim que l’Empordà és destí turístic de primera divisió, entre altres motius, per les tones de bona literatura que hi va abocar Josep Pla. Jo afegeixo que s’ha d’aprofitar l’obra literària de Sebastià Juan Arbó per fer el mateix amb el Delta de l’Ebre. Tant l’un com l’altra tenen molt camp per córrer.

L’Oriol em pregunta si estic escrivint alguna cosa, i contesto que sí. Que faig el meu primer dietari entre solsticis. I que ell, i aquesta entrevista, hi sortirà. Ara ell em converteix en escriptor de ràdio, en el futur jo el faré periodista de llibre. 

Revelo les meves intencions, públicament, perquè el temps d’aquest dietari s’acaba. Només falten tres dies per al solstici d’hivern. Dic la veritat perquè ja n’estic cansat, de dir mentides. Sóc molt dolent dient-ne, em costa fabular, de seguida se’m nota quan no dic la veritat, tinc remordiments quan menteixo i em resulta molt més fàcil i còmode atendre’m als fets. I dic la veritat perquè sóc conscient que, si a algú no se li pot dir mai, mai, mai una mentida, és a un periodista.

Divendres, 17 de desembre de 2010

Al flanc esquerre del general Prim, han col·locat una jardinera amb dos arbres. L’un està guarnit amb llums blancs, l’altre amb fúcsies. L’enllumenat aeri adopta un to blavenc, atenuat, no massa llampant. Tot i que avui comença la campanya de Nadal, i que a Reus no fa gens de fred, hi ha poca gent al carrer. Palpo un ambient trist, xafat, endolat.

Després de sopar, vaig al cinema, a veure l’última entrega del Harry Potter. A la sala, on caben cent noranta espectadors, sóc jo sol. Una altra mostra de com palpiten els temps.

Dijous, 16 de desembre de 2010

Llegeixo, a l’edició digital del diari Segre, que els actors de Pedra de tartera fan una estada als Pallars. Volen conèixer “in situ” els escenaris on transcorre l’obra de teatre –adaptació de la novel·la homònima de Maria Barbal- i amarar-se del dialecte pallarès. Ho trobo magnífic. Així es comença: fent justícia al text, volent ser fidedigne i respectant una determinada forma de parlar. La qual cosa, per cert, és respectar la diversitat, la pluralitat de parles del nostre país.

Com m’hauria agradat que l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano hagués reflectit aquesta sensibilitat! Vaig plegar als cinc minuts de començar-la. Quina vergonya, quina indignació, quina presa de pèl més gran escoltar els habitants d’un poblet del Pallars xerrar en barceloní! Tot l’esforç de Jaume Cabré, a la novel·la original, per reproduir el parlar pallarès, per terra. Un desastre. Per sort, sempre ens quedarà el llibre, potser la millor novel·la en català de la primera dècada del segle XXI. 

Les excuses no valen. No val a dir que és difícil parlar com es parla a comarques. Saber parlar diferent és quelcom que va inclòs a la feina i al sou d’actor. Que potser el Carles Canut, de Gerri de la Sal (Pallars Jussà), no declama en català estàndard quan cal i com cal? Que potser la Mercè Lleixà, de Roquetes (Baix Ebre), no interpretava en català normatiu quan se li demanava? Quin problema hi ha, doncs, perquè els del centre parlin com els de les vores, quan els de les vores parlen com els del centre?