Dimecres, 10 de novembre de 2010

Tinc la cara fresca. Els camals dels pantalons, amplots, voleien com banderes. Les fulles seques corren i s’apiloten on els sembla. Els núvols s’aplanen. Bufa un vent considerable. Llueix un sol calent.

Al Passeig de Misericòrdia, una nena rossa amb jersei-caputxa vermell –porta la caputxa posada- entrepussa i cau llarga com un sac. Plora. Sa padrina la plega. Un home gran passeja dos gossets. Una ambulància trenca carrer de Miami avall. Faig com l’excursió escolar que vaig veure ahir pel mig del Passeig: arrossego els peus per terra i m’obro pas entre les fulles.

Són les deu. El sol batega, espurneja, crepita. El sol no acaba d’alçar el vol. El cel està una mica pàl·lid. El sol i el cel marquen el fred que ha de venir? O simplement són el cel i el sol d’un dia de vent?

Dimarts, 9 de novembre de 2010

L’Òscar Sisteré penja un enllaç al seu Facebook. Hi clico i apareix un apunt de la Coordinadora d’ONGD[1] i altres Moviments Solidaris de Lleida, sobre el desallotjament, ahir, del campament sahruí d’Al-Aaiun per part de militars i policies marroquins. L’apunt, titulat “Indignació i informació a la xarxa per la massacre al Sàhara”, conté una sèrie d’enllaços que ofereixen una perspectiva més àmplia del desallotjament en particular i del conflicte entre l’estat marroquí i els sahruís en general: a periodismohumano.com hi ha una galeria de fotos que ensenyen com les forces d’ordre marroquines arriben al campament; a Guinguinbali.com, un mitjà digital especialitzat en l’Àfrica Occidental, llegeixo “Està cremant la presó d’Al-Aauin”; al Youtube veig les columnes de fum, denses i negres, que s’eleven del campament estripat; a Saharathawra.org, una vídeo-crònica de la jornada d’ahir, i a Porunsaharalibre.org, la llista de les empreses que espolien el Sàhara Occidental, entre les quals figuren Conserves Rianxeira i Conserves Escuris.

Poc de tot el que he vist i llegit en aquests enllaços ho havia vist i llegit en els mitjans de comunicació que consulto habitualment. Realment, el futur no és un cotxe que vola, el futur és la informació, al moment, del que passa a quilòmetres i quilòmetres de distància. Tant és que els mitjans majoritaris en facin poc esment, o que el Marroc, avui, hagi tallat tota comunicació amb Al-Aaiun i hi hagi prohibit l’entrada als periodistes. Nosaltres, si volem, sabem què està passant.

---

[1] Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament.

Dilluns, 8 de novembre de 2010

Avui, el Ple de l’Ajuntament de Tortosa ha votat en contra de la moció, presentada pel Casal Popular Panxampla, que demanava la retirada del monument franquista del mig de l’Ebre. Convergència i Unió i el Partit Popular han sumat onze vots i el Partit dels Socialistes –faltava la regidora Consol Cordero-, Esquerra i Iniciativa, nou. Alguns dels motius per frenar la moció són: es tracta d’una moció electoralista, que es vota a tres dies de l’inici de la campanya de les eleccions catalanes; hi ha qüestions més importants, per exemple, la lluita contra la crisi econòmica, o el monument forma part de Tortosa i els tortosins, majoritàriament, el volen.

Sí que és una moció electoralista. I què? Que potser els senyors i senyores de Convergència i Unió de Tortosa no han votat mai cap moció electoralista? De debò estan tan lliures de pecat que poden tirar la primera pedra? Aquesta moció es presenta, per part del Casal Panxampla, per condicionar la coalició suposadament nacionalista que encapçala l’alcalde Ferran Bel. I perquè, si no es presentés a tocar de la campanya electoral, la repercussió i el debat serien menors.

És més important la lluita contra la crisi que la lluita per la dignitat i la decència democràtiques? Pesa més la lluita contra la crisi que la lluita contra el feixisme? Sí? O el més important, per sobre de tot, és mantenir el suport dels votants del PP, molts dels quals van fer confiança a Bel en les passades eleccions municipals?

I sí, la majoria dels tortosins volen el monument. O, com a mínim, a la majoria no els molesta. Només cal fixar-se que, de les dues mil signatures –entre elles, la meva- a favor de la retirada, només n’hi ha vuit-centes cinquanta-set de Tortosa. Vuit-centes cinquanta-set d’una població de més de trenta-cinc mil habitants. A Tortosa, el monument de l’àguila feixista, molt més que rebuig, desvetlla indiferència. Hi ha ciutadans a qui, realment, agrada. I n’hi ha que, com la regidora convergent Meritxell Roigé, en voldrien una “reinterpretació” –com si no estigués prou clar, què significa i què significarà sempre. 

Avui s’ha decidit que el monument franquista no es toca. Que així sigui. Però llavors, que no es queixin que Tortosa queda cada cop més aïllada de propis i estranys.

Diumenge, 7 de novembre de 2010

L’Aina, la Joana i jo sortim al carrer. Fa un matí preciós. Tots tres anem sense jaqueta. Al centre comercial del Pallol, corren esperitades cap a la foto gegant de l’Àliga de Reus. La Joana es fixa en els llums de Nadal, que pengen apagats sobre els nostres caps. On fa uns anys veia previsió, ara veig exageració. Travessem la plaça del Mercadal. A la Farmàcia J. Piqué Monteverde comprem una medicina. A la mateixa plaça, a la patateria Laurie, una bossa de rodes de patata. Aquí hi toca l’ombra, i corre un aire fresquet. A la banda de l’Ajuntament toca el sol. No es veu gaire gent. Potser dormen, potser són a la costa, potser han anat a Barcelona a veure el Pare Sant. A la plaça d’Evarist Fàbregas, retrobem el sol. El sol brilla amb força quan no el tapen els núvols. Els núvols, blancs i blans, caminen amb parsimònia pel cel. El cel és blau clar, net, suau, fi, manyac. Quan arribem, apugem les persianes, enretirem les cortines i obrim les finestres perquè el dia entri a casa.

Dissabte, 6 de novembre de 2010

Sorprenents, les declaracions del Papa de Roma, el dia abans de visitar Barcelona. Segons el portal d’informació Vilaweb, a l’avió que el portava a Galícia, Benet XVI ha manifestat als periodistes: “És cert que a l’estat espanyol ha nascut una laïcitat, un anticlericalisme, un secularisme fort i agressiu com el que hi havia als anys 30. I aquesta disputa, aquesta topada entre la fe i la modernitat és avui molt viva.” Perquè ho diu, això, aquest home? De debò pensa que som tan menjacapellans? Que potser s’estimaria més el règim que va venir després de la República? O potser tem que demà, a Barcelona, en passi alguna de grossa? Es cobreix les espatlles pel que pugui passar? No està propiciant que encara se’l rebi pitjor? Perquè fa aquestes declaracions en ple vol, sense imatges? I sobretot, perquè es fica en un terreny tan pantanós, ell, suprem representant d’una institució que, a l’hora de fer públic el seu parer, sempre escull les paraules amb la prudència més gran del món? És un descuit o és premeditat? 

Sorprenents, també, les declaracions d’Elena Valenciano, secretària de Política Internacional i Cooperació del PSOE, el dia després de l’agressió de dos periodistes espanyols al Marroc. Després de condemnar els fets, sosté Valenciano: “Seria bo que alguna vegada també informéssim i ens assabentéssim de les coses bones que passen al Marroc, que també n’hi ha de molt bones.” Perquè ho diu, això, aquesta dona? Ha ficat la pota o és que hi ha molts diners en joc?

Divendres, 5 de novembre de 2010

Tribunal de Primera Instància d’Ain Sbaa (Casablanca). A la sala on se’ls ha de jutjar, plena de gom a gom, entren els set activistes sahruís. El públic –i algun advocat- branda banderes marroquines, retrats del rei Mohamed VI i entona consignes a favor de la permanència del Sàhara Occidental al Marroc. Tres dels activistes sahruís s’hi tornen corejant càntics independentistes. Els corresponsals al Marroc de Televisió Espanyola i la Cadena Ser, Antonio Parreño i Eduardo Marín, que intenten treure’n imatges, són agredits per desenes de persones. Cops de puny, puntades de peu, insults i escopinades. Uns policies de paisà aconsegueixen treure de la sala els dos periodistes espanyols, allunyant-los així de la gent que els perseguia.

Quina casualitat. Només fa dos dies, a Madrid, el titular d’Exteriors marroquí, Taieb Fassi Fihri, va carregar durament contra la premsa espanyola per la “mala òptica” que aplicava al conflicte del Sàhara Occidental, i va adduir raons de seguretat per impedir l’entrada als informadors al campament sahruí d’Al-Aaiun. La ministra d’Exteriors espanyola, Trinidad Jiménez, que compareixia amb el seu homòleg marroquí, en ser preguntada per aquesta prohibició als periodistes, es va cobrir de glòria responent que no compartia la decisió del Marroc però la respectava, i que la política de comunicació de Madrid era “diferent”.

Vist el que ha passat al cap de dos dies a Casablanca, un parell de consideracions:

-Què dirà ara Trinidad Jiménez? Tot i l’estreta relació entre les dues monarquies, tot i els interessos pesquers espanyols –precisament a la costa del Sàhara Occidental-, tot i l’estreta col·laboració entre els dos estats a l’hora de lluitar contra la immigració il·legal i el tràfic de drogues, la ministra serà prou valenta per rectificar i condemnar sense reserves les agressions? 

-Què dirà ara el ministre d’Exteriors marroquí? Que l’agressió és culpa dels periodistes estrangers? No m’estranyaria. Què dirà aquest ministre quan hi hagi una agressió racista contra súbdits del seu país a l’estranger? Que és intolerable? Que potser no ho és tractar a bastonades els seus súbdits al seu propi país? Quanta hipocresia, quanta mesquinesa, quin fàstic.

Dijous, 4 de novembre de 2010

He de marxar abans d’hora de la feina. No em trobo bé. Camino a càmera lenta pel carrer. No acabo d’arribar mai. Quan sóc a casa, dic a la Maria Alba que no podré anar a buscar les nenes. Em colgo al llit. Ella s’avia a l’escola, torna amb les nenes i les posa a dormir. La Maria Alba se’n va a treballar.

Al llit, jec arrupidet, amb una manta a sobre. Tinc les cames com si me les haguessin planxat. Estic molt feble, em noto un rau-rau a la panxa. Vaig claret. Porto el camal esquerre dels pantalons del pijama arremangat fins al genoll, i ni força tinc per desarremangar-me’l.

S’aixequen la Joana i l’Aina de no gaire bon humor. L’Aina pregunta on és la mama i la Joana anuncia que ella té mal de cap, i de nas, i de panxa com el papa. Jo els aviso que aquesta tarda no em busquin, sisplau, que els poso els dibuixos animats i que passem la tarda com puguem. Elles no entenen res. Me’n torno cap al catre. Estic de molt mala lluna. 

Durant una llarga estona, bec aigua d’una ampolleta i miro a través de la cortina com es fon prematurament la tarda. Trec forces de flaquesa i m’aixeco del llit. Les noies miren els dibuixos del Marsupilami. Faig una cosa que fa temps que volia fer: estiro un llibre de la lleixa de dalt de tot del moble del menjador i els l’ensenyo. És el còmic El presoner dels 7 Budes, una aventura d’Espirú i Fantàstic, on hi apareix el Marsupilami. Assenyalem les vinyetes on surt l’animal groc i negre, de llarga cua i força terrible. Per la cara que fan, sembla que els agradi. Tant de bo, quan el puguin llegir, en gaudeixin la meitat del que gaudeixo jo ensenyant-los-hi.