Dimarts, 7 de desembre de 2010

Acudeixo a la presentació, a les Borges Blanques, del número 151 de la revista Descobrir. A la sala d’actes de la Casa de Cultura retrobo el Francesc Florensa, coordinador del periòdic quinzenal SomGarrigues; el Miquel Andreu, president de l’Ateneu Popular Garriguenc, i el Ramon Queralt, ànima del moviment garriguista d’alliberament. El Miquel i el Ramon són els autors, respectivament, dels articles “L’oli que tot ho lliga” i “Pedra seca, gamma extra”, els quals formen part del monogràfic dedicat a les Garrigues. També volta per aquí el Jordi Bas, que ha retratat magníficament la comarca i ens ha regalat –juntament amb la Maria Rosa Vila, cap de fotografia, i el Nil Solà, director d’art de la revista- una portada de pel·lícula, on allò que impacta no és el treballat mas de volta, ni els frondosos pins, ni els olivers ufans, sinó la nit estrellada i enorme.

Escolto el Josep Lluís Balsells, president del consell comarcal; l’Anton Bundó, de l’Associació per al foment del turisme a les Garrigues; el Joan Morales, director del Descobrir, i el Miquel Àngel Estradé, alcalde de les Borges. Parlen d’oliturisme, gastronomia, carreteres, parcs eòlics, el canal Segarra-Garrigues… La meva veueta em diu que ens trobem en un moment crucial. Que no podem trair aquest número del Descobrir. Que aquest paisatge no es pot deixar perdre. Que no pot ser que els de fora ens ensenyin el camí i després n’agafem un altre. 

La comarca és a punt de rebrotar. Procurem, entre tots, d’esporgar-la bé.

Dilluns, 6 de desembre de 2010

Visitem el mercadet del Mercadal. L’Aina i la Joana s’encanten amb els pessebres, els tions, els arbres i els ornaments de Nadal. Obren un pam de boca quan descobreixen les joguines de fusta, pintades de colors llampants, les quals reprodueixen locomotores o atraccions de fira amb cavallets. I són atretes, un any més, per l’imant que representa la parada de Cal Sendra, una bungalou de fusta mig botiga mig granja d’aviram. En un raconet del bungalou, hi ha l’atracció principal de la plaça: una incubadora a dins de la qual els pollets trenquen les closques dels ous i en surten fent tentines. La canallada, que s’amorra al reixat, no se’n sap avenir. 

Al cel del Mercadal, hi ha una rodona blanca que es vol pondre. Al terra del Mercadal, les lloses encara estan mullades. La gent, no massa, passeja pel mig de la plaça. Observo que la majoria porta abrics foscos. La tarda és fosca, els abrics també… Me n’aniria a dormir sense sopar. Què costaria vestir amb peces de colors clars, vius? No gastaríem més bon humor? No seríem una mica millors? És possible, una altra roba d’hivern?

Diumenge, 5 de desembre de 2010

L’Espartova és el pitjor tros que tenim. Feixes estretes, més llargues que un dia sense pa, feixes que es bifurquen per tornar-se a ajuntar una mica més envant. Feixes, feixes i més feixes. Del fons de la valleta fins a dalt, al Pla de Mascorell.

Espones. Espones altes, baixes, panxudes i espones mal fotudes. Espones que rebenten i aboquen les pedres, seques i negroses, a les feixes de baix.

I olivers. Dos-cents setanta arbres, bona part dels quals creixen a les espones, els quals tenen una vista privilegiada sobre el buit. Olivers que produeixen les olives més negres, petites i arrugades de tota l’argenda. Olivers poc grossos, perquè el terreny on es troben no és prou bo per alimentar-los. Olivers d’un tros de cabaler. D’un tros de pobre.

L’Espartova, però, té una rara i valuosíssima virtut: els dies de vent quasi no hi fa vent. Perquè? El tros, en forma d’u, queda protegit pels costats nord, oest i sud. I pel costat que queda obert, l’est, una serra situada a un o dos quilòmetres en direcció a Sarroca atenua els vents que hi entren: el llevant -est- i la garbinada –sud-est. Ben cert és que aquesta disposició provoca que després de dinar el tros quedi a l’ombra, però collir a reparo un dia de vent és quelcom que no es paga amb diners.

Avui, però, no hem vingut perquè faci vent. Hem vingut perquè l’Espartova és l’últim tros que queda per collir. I és possible que, si el temps acompanya, avui sigui l’últim dia de campanya. Per tant, estenem les borrasses, empunyem les sarpetes i rasquem els olivers. Caminem –perquè aquest és un tros on es camina molt- per les zigzaguezants feixetes, pugem costes i baixem esbalços. Arrosseguem borrasses, sacs buits i una caixa de fusta que, girada del revés, mon pare fa servir d’escala, per abastar millor els arbres. Collim a la vora de mates i escornols, de ginebres i coscolls, de carxoferes i figueres. Entomem les primeres gotes d’aigua. Escoltem el so d’un telèfon:

-Papa, ja tens el tió?

-Sí, Joana, lo padrí i el papa l’han agafat de bon de matí, aquí, a l’Espartova!

El cel està tapat, grisot. Plou, però no pas prou per destorbar-nos. Se senten trets de caçadors. Al cap d’una estona, apareix el Jaume de la Nuri. Porta l’escopeta de caça i l’acompanyen un parell de gossos. Xerrem una mica i reemprèn la seva ruta. Nosaltres continuem collint. Se n’avança, perquè no hi ha gaires olives, però les que hi ha, com a mínim són grossetes. En molts olivers, només estenem una borrassa. Pregunto a mon pare si aquests olivers són molt vells. Més del que sembla, respon. Aquest oliveret de la feixa de baix, sense anar més lluny, deu tenir seixanta anys. Mon pare va fer el clot i son germà Josep el va plantar. Comento que l’oliver és considerat, per molta gent, símbol d’immortalitat, de vida eterna. Mon pare contesta que només ha vist morir els olivers d’escot, una mena de càncer que en converteix els troncs en suro. Ni les gelades més extremes acaben amb els olivers, perquè sempre tornen a brotar d’un lloc o altre. Em ve a la memòria l’última vegada que vaig venir a l’Espartova. Era la tarda del 14 de desembre de 2001. Com avui, collia olives amb mon pare i ma mare. El cel també estava encapotat, gris, però era un gris parat i molt estrany. L’endemà nevava, i els dies següents, una broma gebradora va fregir els olivers del terme. Ara, nou anys després, comprovo que no n’hi havia per a tant. Tant pessimisme, tant catastrofisme pels olivers morts, i resulta que la gran majoria han tornat a la vida. Aquests olivers ens ensenyen que som nosaltres els que estem de pas, no pas ells, que continuaran arrelats aquí durant segles.

-Recordant los vells temps?

Collons de dona, ni que m’estigués llegint el pensament.

Seiem vora el foc. Mon pare cou la carn, la llonganissa i les tomates. Ma mare escaliva els pebrots verds. Dinem. Quan bevem el cafè, s’anima a ploure. Tots tres a la furgoneta. Des del maleter, miro el fum lletós que es descabdella de la foguera. Em giro i dic a ma mare que ja ho ha de fer, això: l’Espartova és el típic tros que no s’acaba d’acabar mai.

Para de ploure i sortim del cotxe. M’allargo fins al nostre mas de volta. Petit, encorbat, renegrit de dins, amb dos forats al sostre. L’única cosa bona és que fa tan mala cara com l’última vegada que el vaig veure. Ma mare sempre recorda, i avui no ha estat una excepció, que quan estava embarassada de ma germana Montse van llogar uns gitanos per collir l’Espartova. Se’ls va donar l’opció de dormir dins del mas, però es van estimar més quedar-se a fora. Vés què hi devien veure…

Però el nostre mas de volta resisteix. I resistirà fins que pugui, perquè és tossut; perquè  és fill de la fusta, la pedra i la terra; perquè és salvatge garriga; perquè és sol, vent, gel, neu, pluja i rosada, perquè és jo, i tots els meus, i tots els que hi havia abans. I tots els que vindran –si volen el tros, és clar.

Sona la megafonia del poble. Han posat música clàssica. Paro bé l’orella però no puc escoltar qui s’ha mort. Quan arribem al poble, sabrem que és l’Alfredo. L’Alfredo del Barça, l’home més culer de Sarroca, l’home que tenia la moto, el cotxe, el tractor i la porta metàl·lica del darrera pintades de vermell i blau. L’home que acumulava innombrables i variadíssims objectes amb els colors del nostru club. L’home que, el dia abans d’un partit important, ja tenia la trompeta del Barça a sota la tele del Casal Municipal. Ma mare feia broma, quan de petit rebatejava l’Alfredo de Ca la Perança com l’Alfredo del Barça. Deia que hi havia molts altres Alfredos que també eren del Barça. Però, per a mi, era tan obvi que l’Alfredo era del Barça, que cap nom podia escaure-li millor. Per a mi és tan obvi que l’Alfredo sempre serà del Barça, que el més just és recordar-lo en blau i grana.

Tornem a la feina. Fem molts olivers i poques olives. Corre un aire fluix, no fa gens de fred. Quasi dóna bo, collir a l’Espartova. I això que les he passades magres, en aquest tros! Els dies més freds, durs i desmoralitzadors del collir olives els he passat aquí. No els voldria pas reviure, ja m’està bé aquesta tarda, però els jutjo necessaris. Perquè és gràcies a passar-les canutes, a humiliar-me davant la natura, a lluitar contra les sacsades del temps, que he après a valorar quant costa collir un sac d’olives. Gràcies a l’Espartova sé que per aconseguir una mica s’ha de fer molt, que si tots fem colla sempre anirem envant, que si no defallim tard o d’hora farem l’últim oliver. 

Hem acabat el tros i la campanya d’enguany. Tinc una sensació de plenitud, de satisfacció per la feina ben feta. Compto quantes olives hem fet. Sis remitjons de sac, en total. Això no alça un castell, però aguanta una casa.

Dissabte, 4 de desembre de 2010

Entro a la Fatarella. El termòmetre del cotxe marca un grau damunt zero. Passo entre el parament de la Festa de l’Oli, que s’ha de fer demà, i aparco. Penso que la meva intuïció bastarà per trobar la Fundació El Solà, però em torno a equivocar. Em perdo pels sinuosos i empedrats carrers de la Fatarella, fins que he de preguntar a un home que maniobra per entrar el tot terreny al garatge de casa. Arribo, amb el nas fresquet, a la Fundació El Solà. Saludo el Ramon i la Marta, i els pregunto si ja pensen en portar descendència al món. Saludo l’Ester, poetessa d’aquest poble; el Josep i l’Àlex, de l’Associació Lo Riu; el Rafel, bibliotecari de la Fatarella, i l’omnipresent Josep Moragrega, que avui també em presenta el llibre.

La d’avui tanca la campanya de presentacions d’Esmorzars de l’Ebre. Jesús, Paüls, Flix, Lleida, Tortosa, Santa Bàrbara, Móra d’Ebre, Vall-de-roures, Amposta, Deltebre i Reus han estat les anteriors parades del meu viatge llibresc. Quan demà, a l’Espartova, ma mare em pregunti com s’ha rebut aquest llibre a les Terres de l’Ebre, li contestaré que no hauria pogut somiar millor acollida. Els estic molt agraït, als ebrencs. I els dec molt.

A la presentació, comencem parlant de gastronomia i literatura i acabem parlant de preservació del patrimoni històric i parcs eòlics. Quan arriba el moment de signar exemplars, se’m presenta la Conxita de Batea. Ja m’havia semblat identificar-la abans, però no he gosat dir-li res. Amb la Conxita ens coneixem pel Facebook. La Conxita em presenta sa filla Míryam, de disset anys. A la Míryam li agrada molt escriure. Li aconsello que continuï escrivint i que llegeixi molt. De la mateixa manera que em van aconsellar, en el seu dia, que no deixés d’escriure i que llegís tant com pogués, ara sóc jo qui ha de passar el testimoni a gent com la Míryam. Hi estic obligat. 

M’acomiado dels amics de la Fatarella. Com que no puc passar entre el parament de la Festa de l’Oli, perquè és contra direcció, vaig a voltar per darrera el Casal. No sé com, però faig cap a la Casa Ecològica. La feina és meva per girar el cotxe, perquè m’he entaforat en un camí estret, costerut i és negra nit. No m’hi capfico. Això meu és defecte de fabricació.

Divendres, 3 de desembre de 2010

Avui hi ha vaga de controladors aeris. A les portes d’un cap de setmana més llarg que de costum –els dies 6 i 8 són festa, i la gent aprofita per marxar de vacances-, els aeroports espanyols estan plens d’avions que no s’envolen i de passatgers que no s’hi poden moure. L’escàndol i la indignació són majúsculs, i les cadenes de televisió atorguen àmplia cobertura a la crisi aeroportuària. S’agraeix, que les televisions prestin aquest servei públic, sobretot en uns temps en què prima l’espectacle fàcil i merdós, però té un parell d’inconvenients. El primer: si t’estàs mirant una estona qualsevol programa que tracta la vaga dels controladors, sembla que et trobis en un bucle. Les imatges i les informacions es repeteixen, una vegada i una altra, i els locutors, que allarguen les frases i les paraules tant com poden, no aporten gairebé res de nou. I el segon: que sembla l’excusa perfecta per no haver de buscar més notícies. Com que la mongetera de la informació ens ha crescut aquí, al costat de casa, collim-la, que hi ha fato! I la resta de les notícies, per als postres. 

És molt discutible, atorgar aquest tracte preferencial a la vaga dels controladors. Pot afectar molts viatjants, i ocasionar seriosos perjudicis econòmics, però… Realment és tan important? Realment interessa tant l’audiència? A un país ensorrat en una crisi econòmica còsmica, amb milions i milions de persones que no treballen, que no poden permetre’s anar de vacances, que en segons quins casos ni moure’s del poble o la ciutat poden, realment li treu la son que hi hagi qui no pot pujar a l’avió?

Dijous, 2 de desembre de 2010

Miro Les portes de la nuit, de Marcel Carné. Grandíssima pel·lícula. Em sorprèn la facilitat, l’espontaneïtat amb què s’entrecreuen els personatges d’aquesta obra coral. La fotografia és suggerent, poètica. Els personatges estan molt ben tallats, tots són diferents entre si. Però n’hi ha un que emergeix sobre la resta: el rodamón que va predint el futur a tots els personatges amb qui es va trobant una freda nit d’hivern a París. El rodamón, a qui dóna vida l’actor Jean Vilar, té un rostre enigmàtic, el qual transmet la tensió, la intriga, el dessassossec i la inquietud necessàries per arribar al final de la pel·lícula i comprovar si són certes totes les profecies que vaticina. 

Les Portes de la nuit és, també, una pel·lícula molt ben escrita. Jo em quedo amb les paraules que adreça Jean Vilar a un joveníssim Yves Montand, que es podrien traduir així: “Tot és una cadena. No té res d’extraordinari. O, millor dit, sí: hi ha coses que són extraordinàries, però l’home s’hi acostuma fàcilment. Per exemple, allà hi ha el sol. Per a l’home ja és quelcom natural, ja ni l’impressiona. Tanmateix, l’astora veure un vedell amb dos caps; això l’inquieta. Per tant, cal que tots els dies neixin vedells amb un sol cap, com vostè i com jo. Tot és estrany, i inexplicable, si reflexionem”. Un deu per al guió de Jacques Prévert.

Dimecres, 1 de desembre de 2010

La major filtració de documents secrets de la història. Així anomenava El País, diumenge passat, l’esbombament dut a terme per l’organització Wikileaks en col·laboració amb diversos diaris americans i europeus –entre ells el rotatiu espanyol-, del contingut de més d’un quart de milió de missatges del Departament d’Estat dels Estats Units. Sortien a la llum informacions que debilitaven la política exterior nord-americana i que podien incomodar mandataris de mig món.

Avui, llegeixo a la web d’El País l’enèsima entrega de les informacions de Wikileaks. La d’avui és especialment feridora: parla de les gestions del govern Bush amb el govern Zapatero per tancar la investigació judicial que a Espanya s’estava duent a terme per la mort del càmera de televisió José Couso. Recordeu José Couso? Estava prenent imatges des d’una terrassa de l’Hotel Palestine[1] de Bagdad, el 2003, quan un tanc de l’exèrcit dels Estats Units va disparar un projectil al pis de sobre. Doncs bé, El País publica que l’ambaixador nord-americà a Espanya, Eduardo Aguirre, va enviar un telegrama confidencial a finals de 2005 on afirmava: “Els ministres espanyols estan treballant perquè no prosperin les ordres de detenció internacional”, en referència als tres militars identificats com a responsables d’haver disparat contra l’Hotel Palestine. Aquests ministres, segons El País, eren Juan Fernando López Aguilar, de Justícia, Miguel Ángel Moratinos, d’Afers Exteriors, i María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern espanyol. 

Tres preguntes al respecte. La primera: perquè els Estats Units, els amos del món, tenen por d’un procés judicial que es du a terme en un país tan insignificant com Espanya? La segona: com es compagina la progressia i el bon rotllo del govern espanyol amb la hipocresia de la realpolitik? I la tercera: què hi dirà, a tot això, la ministra d’Exteriors Trinidad Jiménez?

---

[1] Hotel on s’allotjaven els periodistes que cobrien la invasió nord-americana de l’Iraq.