Aquest parc està encarat
al sol de ponent. Les ombres avancen a poc a poc. Un gos borda, s’envola un
avió, l’oreig remena les fulles dels arbres. Uns padrins juguen a petanca en un
camp contigu. Corre una formiga, vola una papallona, les xiquetes em porten un
caragol que han trobat. La Joana se’n va al sorral, on juga amb la pala i la
galleda. L’Aina s’agafa a la tanca de fusta que envolta el parc i la ressegueix
a mitja alçada, sense tocar el terra. Jo llegeixo La Costa Brava, de Josep Pla. Aquí no em cal patir per
controlar-les, perquè és un lloc apartat i no hi passen cotxes. Aquí estic
tranquil. No com al matí.
Al matí, mentre
esmorzava, i potser com a premonició del que m’esperava, he llegit un bocí de La Guerra de les Gàl·lies, de Juli
Cèsar. M’he aixecat, he pagat i cap a l’oficina. No he pogut entrar per la
porta principal, perquè estava a rebentar de gent. Semblava l’entrada d’un
concert dels grossos. Semblava un basar. He entrat per la porta del carreró i,
només posar el peu a Prestacions, els companys m’han dit que hi havia molta
gent. Moltíssima. Quan he arribat a la meva taula, ho he vist amb els propis
ulls: gent sobreeixint de la sala on s’havia de fer la sessió d’e-formació,
gent sobreeixint de la raquítica sala d’espera, gent entre les taules i gent
avorada a la paret. L’Eduard, que avui era el quefe, ha parlat pel micròfon. Dues, tres vegades. Ha demanat a la
gent que marxés, que no hi cabíem, que no passava res si no acudien a la sessió
de formació, que no es quedarien sense cobrar. Que si volien més informació
sobre el tema, que demanessin la lletra F de formació. L’Ester ha pujat damunt
d’una cadira, o d’una taula, i ha demanat disculpes a tothom. Posteriorment, li
he dit que no ho havia de fer, que no era ella qui s’havia de disculpar. Els
que s’havien de disculpar eren aquells –o aquelles, no voldria discriminar- que
prenen decisions sense cap ni peus, a la babalà, amb la sensibilitat pròpia
d’un paper de vidre i la consideració que atorguen cent quilòmetres de
distància.
Han acudit dues parelles
dels Mossos d’Esquadra. S’han mantingut a l’expectativa, amatents, observant el
rebombori. Nosaltres hem hagut de tallar els números, perquè en teníem pendents
més de tres-cents. Hi ha hagut un usuari que, emprenyat, ha donat un cop amb la
mà plana a una taula i ha fotut el camp proferint paraules malsonants. Però la
gent no acabava de marxar. I del carrer n’entraven més, i s’empenyien els uns
als altres. He mirat les finestres que donen a l’espaiós i verd pati interior.
Tenen barrots, per tant, per aquí no podríem sortir en cas d’allau. I hauríem
de córrer per un passadís massa estret fins a l’altre extrem de l’oficina, on
hi ha la porta del carreró i la del Passeig de Misericòrdia. He calculat, grosso modo, la gent que podíem ser a
l’oficina. Quatre cents, cinc-cents, sis-cents? Suposo que no passaríem, ni ara
ni altres dies de l’any, una auditoria de seguretat amb cara i ulls.
He provat de cridar
alguns usuaris, però no podia ser. No podia ser tenir-los a davant i ni
sentir-los. Nadons plorant desesperats als cotxets, gent parlant a
crits, telèfons mòbils amb el volum exageradament alt. No podia ser atendre’ls
sense experimentar una sensació d’incomoditat, inquietud i opressió.
Altres vegades he passat
més por que avui: quan algú s’irritava perquè portava tres hores esperant i
encara no l’havíem atès; perquè després de tres hores esperant, l’ateníem però
no el podíem reenviar a Prestacions, perquè havien tallat números i li
comunicàvem que hauria de tornar l’endemà; perquè anava d’Herodes a Pilat i no
acabava mai de fer papers, o perquè aquell mes no li havien ingressat els
diners. Però avui he experimentat una cosa diferent, un rau-rau a la panxa que
em deia que en podia passar una de molt grossa. Per
sort, no hem hagut de lamentar cap desgràcia. Per sort.
Sembla mentida que això hagi passat aquest mateix dia. Ara, aquí, a
Castellvell, les nenes juguen, jo llegeixo, els padrins de la petanca
s’exclamen, un gos borda, el sol s’afona, les ombres s’allarguen i l’airet cada
cop és més fresc.
Tinc un record vivíssim d'aquell dia. Evidentment, diferent del teu: tinc la sensació encara avui d'haver estat al mig d'un tornado, sacsejat per una munió de forces desbocades que en qualsevol moment podien destrossar-ho tot. La veritat és que no em vaig limitar a parlar per megafonia, vaig anar d'aquí cap allà com vaig poder entre aquella massa aparentment impenetrable-encara no sé com ho vaig fer-,intentant convèncer a la gent per grups que marxessin, però la sensació d'impotència davant la irracionalitat em va anar desbordant. Veure com ni els mossos podien fer res va ser, suposo, el que em va fer frenar a la fi: en aquestes situacions on la massa es comporta com a massa, situacions que has vist a pel·lícules o llegit a les novel·les (Faulkner, és clar) però a les quals mai t'has enfrontat, et fa reconsiderar-ho tot. No sé com es va anar diluint tot: imagino que la massa, simplement, com els tornados, es va dispersant per la inèrcia del seu propi moviment, ferotge, incontrolable, però també impossible de mantenir. Com una olla a pressió, has de permetre que aquesta pressió es vagi escapant lentament.
ResponEliminaEl pitjor va ser la sensació que la responsabilitat de tot no era nostre: havíem previst tot, però els que van convocar tanta gent no havien previst res. Vaig parlar al final del matí amb la responsable de comunicació. Vaig acceptar les seves disculpes. Espero que servissin com a lliçó per al futur.
I una imatge inesborrable d'aquell terrible dia: l'Ester enfilada dalt d'una taula, com una herïna clàssica, intentant convèncer la gentada que marxessin en pau.
Jo no ho hauria explicat millor, Edu. Gràcies pel comentari.
ResponEliminaEduard, comparteixo amb tu la vivència d’aquell 8 de setembre que crec que no oblidaré mai. Ho recordo també com estar en mig d’un tornado que m’arrossegava d’un costat cap a l’altre, incapaç de frenar l’entrada dels usuaris en aquella petita sala, on suposadament, s’havia de fer una sessió informativa de com accedir als cursos on-line del SOC. Igual que tu, intentava convèncer a les persones, d’una en una o en petits grups, de que marxessin cap a casa que no se’ls sancionaria per no assistir a la sessió, però la gent estava molt preocupada i no ens feien cas.
ResponEliminaAleshores, davant la impotència de frenar aquella allau, vaig pujar dalt d’una taula per difondre un missatge de tranquil•litat que calmés als assistents i fes possible l’evacuació de l’oficina. Una de les primeres coses que vaig dir és que es tractava d’un error i vaig voler demanar disculpes en nom de la Generalitat; ara puc entendre que això ofengués als meus/ves companys/es perquè ells no eren responsables d’aquella situació, sinó l’àrea de comunicació que havia enviat missatges massius per telèfon mòbil convocant a més de 500 persones en una mateix lloc i a la mateixa hora. Es veu que en altres ciutats, no havia passat res però a Reus, els/les usuaris/àries són molt obedients.
Si tornés a passar una situació semblant, no sé si reaccionaria de la mateixa manera; va ser com si em donessin una injecció d’adrenalina. Quan vaig baixar de la taula, em van envair tot d’emocions: satisfacció per haver contribuït a calmar la situació, impotència davant la crítica d’alguns companys, por davant el que podia haver passat, etc. Recordo que durant uns dies, vaig estar en tensió, només veia un munt de gent per tot arreu. Avui en dia, després de 3 anys, encara hi ha usuaris que recorden aquell matí fatídic.
Gràcies pel comentari, Ester. La veritat, pensant-ho bé, vas fer una bona (i valenta) acció, que a mi no se m'hauria passat pel cap de fer. No és que et recriminés l'acció, és que em feia ràbia, i me'n continua fent, que n'hi hagi que et fiquen en embolics, i no hi són mai, mentre que, els que no tenen culpa de res, han de donar la cara per ells. És molt injust, però lo fotut és que no hi ha res a fer. Lo món està muntat així, i sempre ho veuràs igual.
EliminaGràcies un altre cop, pel teu comentari, i per ser com ets.